El retorn de Kim Clijsters

Els confesso que la victòria de Kim Clijsters en l'obert dels EUA m'ha deixat una sensació molt agradable. Segurament si aquest article l'hagués escrit una dona seria més ric a l'hora d'explicar les sensacions que es deuen sentir quan després d'una baixa maternal recuperes l'activitat professional i, a més, amb èxit.

El cas de Clijsters és molt poc freqüent. No és habitual que una esportista d'alt nivell assumeixi la maternitat en la seva etapa professional. La majoria ho deixen per quan es retirin. Aquests dies, diversos mitjans ens han obsequiat amb informes sobre l'esport d'elit i la maternitat. La conclusió és que no és gens fàcil, ser mare i esportista, però tampoc no és impossible. És per això que la fotografia de Clijsters al costat de la seva filla amb la copa de campiona de l'obert dels EUA hauria de passar a ser una icona més pel que fa a la lluita de la dona per la igualtat.

Fins ara la imatge de la maternitat en l'esport la vèiem en aquests gestos de celebració que alguns esportistes homes acostumen a fer en un moment de celebració, dibuixant una panxa d'embarassada amb les mans, fent el xumet amb el dit gros o simulant que bressolen un nen amb els braços. I mentrestant, a les grades, les dones amb les criatures aplaudint el marit o el company. Recordo haver sentit molts entrenadors mostrar-se a favor que els esportistes visquin en parella, i si és amb fills, millor. Deien que així eren més responsables i estaven més controlats. Hi havia un entrenador de bàsquet que deia que els jugadors que vivien sols eren un desastre, que sempre duien les camises sense planxar i els calçotets bruts. Eren uns altres temps. Però tornem a Clijsters. La seva victòria, inesperada segons els que hi entenen, i a més contra una noia molt més jove i que segurament no ha passat cap nit sense dormir pels biberons de la nena, crec que és un bon indicador que ens diu que l'esport, malgrat tot, continua obert a molts més que als Usain Bolt. I també és una bona notícia per a aquells que comencen a estar una mica tips que l'esport d'elit sigui cada cop més una cosa de joves, per no dir d'adolescents. Ser jove en l'esport és avui un mèrit i un valor. Segur que tots tenim al cap noms com Alguersuari, Bojan, Ricky Rubio o Espargaró, per dir-ne uns quants. No vull qüestionar la seva capacitat i el seu talent, però cada cop més avancem l'edat d'accés a l'etapa professional i en conseqüència escurcem la vida dels consolidats. Abans un futbolista de 30 anys estava en la plenitud. Avui a un de 30 el considerem un veterà, i tot i que el seu rendiment sigui més que notable, els posem en les llistes de transferibles. I si això passa amb els homes, amb les dones, imagineu-vos. Per això m'apunto al club de fans de Clijsters. Ja ho era quan els seus enfrontaments amb Justine Henin van permetre explicar al món que a Bèlgica hi ha dues comunitats, la flamenca i la valona, que conviuen en un model d'estat del qual potser alguna cosa podríem aprendre. Enhorabona, Kim Clijsters, i ara, com diu el tòpic, a buscar la parelleta.