«‘Valor jurídico, cero'»

En uns moments en què el poder a les mans socialistes –hauria de dir a les mans de determinats socialistes– va aconseguint el seu objectiu d'impregnar la vida catalana de referents espanyols i espanyolitzats, quan els mitjans de comunicació públics de Catalunya parlen de les seleccions espanyoles com a pròpies –només s'han de veure i sentir els principals informatius de TV3 i Catalunya Ràdio– de tal manera que fins i tot jo, que no milito en aquesta religió, tinc temptacions de rendir-me, em sembla saludable poder pensar que no tot està perdut. El tripartit –deixem-ho així, que no tot és el PSC– haurà aconseguit el millor finançament per a Catalunya, però en qüestions simbòliques i identitàries, tenir un soci de govern com ERC no ha tingut grans conseqüències. Dilluns sentia Jaume Alguersuari pare presumir que el seu fill ha aconseguit portar una senyera al costat del seu nom i de la bandera espanyola en la vestimenta que porta en la F-1. Aquest és el perfil d'èxit, –tampoc cal oblidar que Alguersuari fill ha viscut en part del programa de Joves Pilots del Circuit de Catalunya, controlat políticament per ERC– que podem celebrar? O el reconeixement del rugbi touch? Arenys de Munt i el seu referèndum ens ha de fer obrir els ulls. «Valor jurídico, cero», deia la inefable vicepresidenta De la Vega. Tot el que vulgui, però si surt a parlar-ne és perquè estan molt nerviosos, perquè en nom de la democràcia no es poden negar els actes democràtics (il·legals en el diccionari neofatxa del PP). I ja sé que no hi ha una majoria social que avali la independència. Els demòcrates això ho respectem profundament, però no estic segur que el cada dia més neguitós i intel·lectualment desarmat poder polític espanyol serà respectuós si algun dia s'aconsegueix aquesta majoria social per la independència. Els fa por qualsevol presa de posició en aquest sentit. A Laporta ara el lapiden públicament quan mai van queixar-se de les afinitats polítiques de Núñez i Gaspart (les d'aquest últim, gens privades, per cert). Van insultar Oleguer Presas, de qui van haver d'admetre la renúncia a la selecció espanyola sempre que no ho proclamés públicament. Sèrbia i Eslovènia acaben de jugar una semifinal de l'Eurobàsquet. Catalunya i Espanya no ho poden fer, diuen, perquè «una parte no puede jugar contra el todo», un postulat que en el fons admet que Espanya sense Catalunya no és res, no existeix, és un artifici administratiu sense més cohesió que la fiscal. Per cert, en l'Eurobàsquet, Espanya sense els catalans hauria aspirat a medalla, però Catalunya també. I van passant les oportunitats...