Canvis, però l'hoquei de sempre

Amb novetats en el reglament de joc i sense l'horitzó del play-off a final de temporada, demà passat comença a rodar una altra edició de la lliga d'hoquei sobre patins. La lliga del canvi, sentiran a dir. I ho comprovaran quan vegin que ara es compten les faltes personals de cada equip, que ja no hi ha camp enrere, que un equip es queda amb tres jugadors, que un entrenador canvia el porter per un jugador de camp en els darrers segons d'un partit, que els àrbitres indiquen passivitat en atac o que, ves per on, ara es fan més gols de penal que abans perquè el llançador ja no espera el xiulet arbitral. Totes les novetats, i sobretot aquesta última, s'han ideat amb l'objectiu de fer que l'hoquei sigui un joc més vistós i amb més gols. Des que em vaig estrenar fa prop de trenta anys en un Noia-Mieres a la pista vella de Sant Sadurní, he vist hoquei tota la vida. Entre uns quants centenars de partits, en busco un que m'hagi avorrit i no el trobo. N'hi ha de millors i de pitjors, de decisius i d'intranscendents, amb molts gols i amb més d'un 0-0, però de motius d'avorriment, cap. Una altra cosa són els motius per a l'empipament amb tot el que hi ha més enllà de la pista, des del mal endèmic d'assistir un any més a un inici de lliga amb partits ajornats sense data, fins a la desídia informativa del Comitè Europeu, que ahir encara no havia penjat al seu web el resultat del sorteig de les competicions continentals, fet dissabte passat. Passant, és clar, pels àrbitres, cada cop amb més normes interpretables, i cada cop més lluny de millorar el nivell. No tinc cap inconvenient a celebrar l'arribada de les normes noves, però abans d'encetar la lliga del canvi, consti en acta que les coses que han canviat en nom de l'espectacle les vendria totes si a canvi em donessin un hoquei seriós, ben organitzat i considerat amb els que, es jugui com es jugui, hem decidit que aquest esport no ens avorreix. Aquest sí que seria el gran canvi.