El guardià imprescindible

Màlaga, 20:38 del vespre. Leo Messi fa que la pilota dibuixi un arc sobre els caps dels defenses rivals i que arribi a Ibrahimovic, que fa els honors marcant el primer gol del Barça. Un cop més, l'equip de Guardiola se'n sortia en camp aspre i un partit amb pronòstic reservat. Més tard, Piqué segella el triomf amb el cap.

A la grada, Joan Oliver, més content que un gínjol. Al seu costat, Txiki, a qui una lumbàlgia oportuníssima va eximir de parlar amb la premsa en el descans. Però l'home de la llotja era el màxim executiu del Barça, famós per l'afició a l'espionatge. Oliver va decidir tancar l'agitada setmana fent costat a l'equip. Un fet del tot inusual, però, d'alguna manera, de màxima coherència: quin aliat hi ha millor que el conjunt d'en Pep per enterrar l'afer dels espies?

És un senyal d'identitat del mandat de Laporta: cada gran moment futbolístic ha anat acompanyat per un desgavell als despatxos. Aquesta directiva no ha pogut, no ha volgut i no l'han deixat disfrutar amb els equips que ha sabut crear. Perduda en una infinitat de laberints, el de la vanitat, el de l'ambició, la junta continua sent incapaç d'acompanyar silenciosament la història incessant que escriu l'equip de Guardiola.

Al contrari del que pugui sentir, Laporta no ha de llegir els èxits esportius com la legitimació de totes les decisions que pren. És un error infantil en què cau sovint. Una estratègia absurda que l'enfila a la destrucció. Perquè l'equip un dia perdrà.

Queden molt enrere els temps dolços de la temporada passada, quan el president es va refugiar en el silenci i era l'entrenador el portaveu del club. Ahir Laporta va parlar dues vegades. Una actitud que l'allunya un cop més de la gestió de Guardiola. L'entrenador prohibeix als seus futbolistes que protagonitzin qualsevol acte públic quaranta-vuit hores abans del partit. Una mesura exemplar, celebrada al seu dia per Laporta, que, no obstant això, no se l'aplica.

El silenci no serà cosa de Laporta en aquest any electoral. Entrarà en la pugna de ple, com ja va fer en l'assemblea de compromissaris, advertint que només el continuisme és igual a èxit.

Com si fos una qüestió essencial, el president va oferir una roda de premsa ahir a Màlaga. Què hi havia més important ahir a Màlaga que el partit de l'equip? Per a Laporta, les seves explicacions. Més tard, després de la victòria –que va tornar a entendre com un element legitimador de tot el que fa– va parlar-ne encara més. Del triomf, va dir-ne un parell de coses. En tota la resta es va estendre tant com va caldre.

Iconoclasta, Guardiola refusa aquell axioma que parla dels tres puntals per arribar a l'èxit. Directiva, cos tècnic i jugadors. Se solia dir fins ara que si en fallava algun tot s'esfondrava. No és així. Com a mínim de moment; com a mínim a Can Barça. «Ja m'encarrego jo que no afecti la plantilla», va dir l'entrenador la vigília de la visita a Màlaga, consultat sobre com podria influir els jugadors l'afer dels espies.

El pes específic de Guardiola i el poder que ha acumulat després dels èxits de la temporada passada resulten fonamentals per a la salut de l'equip. L'entrenador ha viscut com a capità del Barça més d'una crisi de les fortes, d'aquelles que intoxiquen fins l'últim racó del club. Probablement per això sap exactament quines decisions ha de prendre per mantenir el fet futbolístic aïllat de tota la resta d'estaments del club.

Si l'any passat en Pep va assumir el rol d'entrenador i portaveu del club, enguany s'ha erigit en una mena de guardià. El tècnic és a la porta de l'oasi que ell mateix ha construït a la ciutat esportiva, convenientment allunyat de les oficines del Camp Nou. No té previst deixar entrar ningú que no sigui de l'equip. Directius i executius, absteniu-vos-en. De la capacitat per mantenir a ratlla qualsevol element nociu dependrà bona part de la sort que tingui l'equip aquesta temporada.