Madrid, una víctima més d'Espanya

Em sap greu que la pobra gent normal de Madrid, que també n'hi ha, hagi tingut les seves il·lusions olímpiques representades en un nivell tan pobre. Que Madrid faci sortir Samaranch pare a implorar que al final de la seva vida li donin la satisfacció de concedir uns Jocs a Espanya és un patètic aprofitament d'una persona gran en virtut del càrrec que va tenir. Posem l'expresident a veure si toca la fibra sensible. Se'ls va veure el llautó i no va colar. En l'àmbit mundial, els 35 anys de regnat de Joan Carles són «¿por qué no te callas?» i Zapatero és el de l'aliança de civilitzacions i el que presumia d'haver superat Itàlia en PIB i ara té la taxa d'atur més alta de la UE i cap recepta estructural per sortir de la crisi més enllà de les cures pal·liatives. És a dir, no és ningú.

Encara em sap més greu que la pobra gent normal de Madrid hagi de llegir en portades que «ni el rey ni Samaranch pudieron con la dedocracia» o que «el COI metió con calzador a Río en la final». La tàctica habitual de la caverna mediàtica espanyola de muntar teories conspiratives de bar (11-M, «España se rompe»...) i publicar-les a la portada repetidament per acabar fent creure que una gran mentida pot ser veritat. La concessió olímpica és un joc d'interessos polítics. Des de sempre. De què se sorprenen? Ja ho sabem que els de Barcelona van existir perquè Samaranch s'ho va proposar i, en aquest sentit, potser van ser l'excepció. Espanya va portar a Copenhaguen els seus polítics de pro, més que no pas esportistes. Que el COI fa més política que esport, ja ho tenien detectat. El problema és que políticament, Espanya no és res en l'àmbit mundial i Madrid va anar a Copenhaguen sota el paraigua d'Espanya. Així els va anar.

Al final, però, com que tot és política –l'esport és política per molt que a Espanya diguin que s'ha de deslligar quan els convé a ells– no els va anar malament i van passar els dos primers talls. Però en la final, la política es va tornar estratègia i tots els membres europeus del COI amb aspiracions de situar els Jocs del 2020 a Europa van votar Rio perquè, sigui certa o no, encara funciona la creença que tenir tres cites olímpiques seguides al Vell Continent no seria possible. En aquesta línia estratègica, s'ha d'exigir un pronunciament immediat de renúncia de Madrid el 2020. París va ser candidata el 2012, va perdre contra Londres i va renunciar al 2016 per preparar el 2020 amb la certesa que els del 2016 no serien a Europa. L'han clavat. Per tant, no té cap justificació que Madrid alimenti un nou somni per als del 2020 –que possiblement seran a Europa– i encara menys que continuï amb els dispendis estructurals que tot això comporta. Que sàpiguen que no els hi toca, i si hi continuen insistint serà perquè en l'òrbita del PP continuen havent-hi molts favors per agrair.