La innocència dels dos mànecs

Els reglaments dels diversos esports preveuen tot un seguit de normes sobre els materials que s'han d'utilitzar o sobre els mètodes permesos per realitzar aquella activitat. És evident que les noves tecnologies i la imaginació proposen nous reptes a les federacions, que rebutgen, accepten o passen de les innovacions. A Tarragona, aquesta setmana es juga l'obert Costa Daurada, un challenger, la graduació que hi ha immediatament per sota dels tornejos ATP, que té una dotació de 50.000 dòlars i que, rere el Comte de Godó, és el segon millor torneig masculí que es fa a Catalunya. El jugador amb el rànquing més alt és l'australià Peter Luczak (69è del món). Entre els inscrits, hi ha uns germans nord-americans que van néixer a Santa Bàrbara i que viuen a les Vegas. Es diuen Brian i Dann Battistone. Juguen amb raquetes especials perquè tenen dos mànecs. Fan cops molt potents a dues mans i la toquen, però no són res de l'altre dijous. Tenen un rànquing de dobles discret, i dimecres dos tennistes retirats del circuit i veterans amb molta classe, Àlex López Morón i Albert Portas, se'ls van cruspir. Això sí, sempre que juguen o s'entrenen hi ha gent mirant-se'ls perquè són únics en tot el circuit ATP. La federació internacional va prohibir les raquetes de doble cordatge durant els anys setanta. Tennistes fins llavors mediocres van derrotar els millors del món perquè els cops plans agafaven una velocitat inusual en aquell moment. Es veu que per liftar la bola el doble cordatge no anava tan bé perquè era difícil de controlar. En el Gran Prix de Madrid del 1977, el romanès Ilie Nastase i l'argentí Guillermo Vilas, mites del moment, es van plantar i els organitzadors van prohibir el doble cordatge. En llançament de javelina, Miguel de la Quadra Salcedo va batre el rècord del món utilitzant un mètode adaptat del llançament de barra basca. La federació internacional no el va homologar i va haver de modificar el reglament. En aquell cas, però, hi havia un component de perillositat perquè l'atleta girava sobre ell mateix com es fa en el martell o el disc i algun maldestre hauria pogut acabar clavant la javelina a algú del públic. Per això fa de mal comparar aquesta prohibició amb la del cordatge, que no amenaçava els espectadors sinó l'ordre establert en el rànquing mundial i un bon grapat de guanys. De moment, sembla que no cal patir pels Battistone, que es veuen molt bona gent, perquè els seus resultats no són significatius i els dos mànecs són tan espectaculars per fer exhibicions com innocents. Si amenacessin els bons, però, ja en parlaríem.