Si fos president

Sóc dels que creu que, també en el futbol, tothom és lliure de fer i dir el que vulgui sempre que no faci mal a algú. Per tant no tinc cap dubte que Joan Laporta té dret a manifestar-se o proclamar els seus anhels independentistes sense que ningú li faci cap retret. Una altra cosa és que algú pensi, amb raó, que ho hauria de fer a títol individual. Ara bé, això no treu que es puguin qüestionar moltes de les coses que diu o fa públicament. Jo em voldria referir a unes declaracions del passat cap de setmana a Amposta en què va assegurar que el Barça actual és el més catalanista de la història. És cert, ningú no pot dubtar que l'actual junta ha potenciat la imatge catalana del club en tots els àmbits. Crec, però, que és molt arriscat voler-ho comparar amb el que altres dirigents o la mateixa massa social han fet en la defensa de la identitat catalana del club al llarg de la història. Necessitaria planes i planes per enumerar de memòria gestos o episodis, la majoria dels quals en temps molt més difícils que els actuals, en què dirigents, socis i aficionats se la van jugar per mostrar al món la imatge catalana i catalanista del club. Des de la xiulada a la marxa reial l'any 1925, al cant de la senyera transmès a tot Espanya l'any 74 amb motiu del 75è aniversari, al braçal de capità amb les quatre barres, a la invasió de senyeres a Basilea amb motiu de la final de la recopa o al visca el Barça i visca Catalunya, un crit sortit espontàniament des de la graderia. Ha estat una feina que des de l'anonimat de la graderia o des del protagonisme de la directiva ha permès mantenir sempre viva la flama que un 29 de novembre del 1889 va encendre Joan Gamper. Un suís que només parlava català i alemany. Fins i tot la història ens ha deixat casos de personatges que van ser gairebé imposats des de Madrid per apagar la flama i que al cap de poc temps van ser els primers de voler mantenir-la encesa. D'entre aquests personatges recordaria especialment el marquès de la Mesa de Asta. El que va ser president després de la guerra i que va dimitir l'any 43 per les ofenses que va rebre el Barça al Bernabéu el dia de la derrota per 11 a 1.

El Barça més catalanista de la història és el Barça de sempre, el Barça i la seva gent.

Per cert, mentre acabava aquest article m'he assabentat de la mort del periodista Andrés Montes. Només volia dir que el barcelonisme ha perdut un amic. Un amic que en l'última transmissió des del Camp Nou ens va deixar aquesta flor: mentre per megafonia sonava l'himne va dir que el cant del Barça és al futbol el que Satisfaction dels Stones és al rock. Adéu company i que la vida que comences ara també pugui ser meravellosa.