La fal·làcia del futbol argentí

No ho entenc. Suposo que la idiosincràsia del futbol ja ho té això, aquesta dificultat per trobar una lògica, per mínima que sigui, en un submón en què l'única constant inalterable és justament que dos i dos mai sumen quatre. Però no entenc el perquè d'aquesta doctrina que es professa i que diu que el futbol argentí és un futbol que cal considerar de manera especial. Si el futbol europeu, la Champions, és l'escenari majúscul, hi ha algú que pugui argumentar un pes autèntic del futbol argentí en el futbol europeu dels últims anys?

Jo, suposo que perquè no ho entenc, sóc incapaç d'associar els campions d'aquests últims quinze o vint anys amb algun nom –perdó, sobrenom– argentí. Cada any, cada estiu, són nombrosos els jugadors d'aquell país que arriben al futbol europeu «disposats a donar-ho tot a la cancha», però passen els partits, els estius, i només queden falses promeses, realitats incompletes, defenses i migcampistes amb «quilòmetres i contundència» i algun golejador com ara Hernán Crespo. Més enllà d'això, no en queda res, del futbol argentí. Per què aquesta creença, aquesta irracionalitat, de pensar que de l'Argentina arribarà un nou Maradona?

Suposo que va ser ell, la seva interpretació moderna de la tragèdia grega amb una pilota als peus el que va donar peu a aquesta fe il·limitada en un futbol que, repeteixo, llevat d'algun home brillant en la destrucció i de Crespo, no ha donat res de distintiu al futbol europeu. I això, amb el flux incessant de jugadors d'aquest país cap aquí. No ho entenc i em perdo alguna cosa, però faig memòria de les finals de Champions i copes d'Europa i em vénen al cap els noms de Sacchi, Baresi, Maldini, Van Basten, Zidane, Del Piero, Seedorf, Ferguson o Giggs, però cap argentí, llevat de Messi, l'únic fet diferencial en el futbol europeu després de Maradona nascut a l'Argentina. Un jugador que va amb la selecció i que se sent incomprès perquè els companys que juguen amb ell –per exemple Verón o Palermo, contemporanis de Josep Guardiola– no l'entenen. Res estrany des del moment que Messi ha après a expressar el futbol que té al Barça, a Europa, lluny de l'Argentina i del futbol argentí.

Deu ser cosa de la teranyina d'intermediaris, d'intrigants i vividors, aquesta custòdia i perpetuació de la fal·làcia. No ho entenc, però tinc escassos dubtes que si tots els recursos que es destinen a controlar la mediocritat del futbol argentí es destinessin a controlar el futbol de Rússia, de la Xina o dels països africans, això del futbol argentí s'acabaria. Els maquinadors aprendrien idiomes, descobriríem altres mediocritats, i a Messi ja no li demanarien més que fos el capdavanter d'una farsa i d'un futbol que mai ha estat el seu.