El «cas Tamudo»

No sé si els ha passat també a vostès, però aquests dies quan preguntes a un periquito sobre el cas Tamudo, o abaixa el cap o mira cap a una altra banda com si sentís ploure. És evident que el conflicte que s'ha generat amb el davanter ha fet, o està fent encara, molt de mal a la família blanc-i-blava. El que està passant amb Tamudo crec que no té precedents: una societat esportiva contra un dels seus símbols. Des de fora de l'entitat, que és des d'on avui, amb tots els respectes, m'atreveixo a escriure aquestes línies, el cas sembla prou clar. No recordo mai que un club, amb el seu president al capdavant, hagi actuat amb aquesta contundència i claredat. Es fa difícil no entendre la posició de la directiva davant les intencions expressades pel representant del jugador. Perquè, el jugador, que hauria tingut l'oportunitat de reconduir la situació, crec jo, i no ho ha fet. No sé si és perquè no n'ha sabut o perquè ell mateix, o el seu representant, no han volgut.

La imatge que es té de Raúl Tamudo, tot i acceptant que és un noi exageradament reservat, és la d'un futbolista integradíssim en el seu club. Des que, sent un marrec, va fer un gol decisiu per salvar l'Espanyol a Alacant un dia que Paco Flores el va fer debutar en un partit de lliga contra l'Hèrcules, fins als últims gols, crec que va ser en el darrer partit de la temporada passada, celebrats amb un sentit petó a l'escut de la samarreta.

De la meva etapa de periodista esportiu en actiu conservo una immensa admiració per Joan Golobart, com a esportista i com a persona. Una admiració que avui faig extensible a la seva condició de comentarista. He seguit amb atenció les seves reflexions sàvies i equilibrades a la premsa i a la ràdio sobre el cas. La conclusió final que n'he tret és la d'una invocació a la resignació que l'assumpte de Tamudo no és més que la constatació que l'Espanyol està condemnat al fet que la seva història estigui plena d'obstacles que al final, gràcies a aquest sentiment que dóna força al club, s'acaben superant, com s'ha pogut comprovar al llarg dels 109 anys de l'entitat.

Quan, com deia al principi, els aficionats espanyolistes rebutgen que se'ls parli de Tamudo, independentment de les discrepàncies sobre qui té la culpa de tot plegat, en el fons hi ha una decepció, crec que bastant compartida, pel mateix jugador i la seva actitud. Entenc que molts esperaven que el davanter de Santa Coloma fos una mica un Solsona, un Golobart, un Molinos, un Marañón, un Toni, un Màgic Díaz o un de tants que han demostrat portar l'espanyolisme a la sang. Un de tants jugadors que, independentment del seu nivell, van fer i han fet espanyolisme dins i fora del camp. I, lamentablement, les poques imatges que tenim de Tamudo fora del camp són aquelles que ens ofereix la televisió fugint a corre-cuita cap a casa en el seu cotxe amb els vidres fumats.