pel carril del mig
toni romero
L'oportunitat política de Laporta
Els judicis apriorístics em posen molt nerviós pel que tenen d'injustos i sovint de malintencionats. Per això em van fotre tant els que preferien Mourinho com a mal menor perquè Guardiola no podia anar bé perquè no tenia experiència. Com si l'experiència fos l'únic aval per ser solvent en la vida, pensava jo als 20 anys, i ho mantinc passats els 40. El cas del tècnic em ve al cap pensant en el salt imminent de Joan Laporta a l'arena política. Si la capacitat de Guardiola per dirigir el Barça va ser objecte de qüestió, no em vull ni imaginar el que espera a Laporta, i més tenint en compte el seu perfil ideològic. La nova diana de la caverna mediàtica. Carod-Rovira en versió 2.0. A ell sí que l'investigaran.
Laporta està preparant una plataforma pròpia i, segons una enquesta, gairebé un 12% de catalans estarien disposats a votar-lo sense fer-li cap pregunta. És moltíssima gent, perquè Laporta no té encara ni programa, ni cartell ni formació política que el sostingui. I a qui plantegi que té el suport dels desencantats, li contestaré que Laporta no és responsable en res de la degradació de la imatge de la vida política. Són les formacions tradicionals les que s'ho han de fer mirar. Que Laporta vagi pel seu compte té tot el sentit del món, perquè la seva personalitat, el seu estil de gestió i el seu caràcter rebel i indisciplinat no són compatibles amb cap estructura preestablerta, ni amb la incipient de Reagrupament.
Contràriament al pensament majoritari, no crec que Laporta sigui el millor president de la història del Barça pel simple fet que per resultats no el superi ningú. Però li hem de reconèixer una barreja d'intuïció, formació com a gestor i també una dosi de sort que li han permès estar per sobre de les contingències i superar-les no com un supervivent, sinó com un triomfador. Parlo de mantenir Rijkaard contra el criteri rosellista, de preferir Guardiola a Mourinho, d'aguantar Eto'o fins que no hi va haver més remei que prescindir-ne, de refer-se d'una moció de censura que hauria enderrocat qualsevol, de reconstruir dos cops una junta directiva, de no quedar tacat pel desenllaç dels casos de Valero, Pesic, Messina i algun altre que caurà, de l'espionatge, dels pantalons avall a l'aeroport, d'«al loro» i –de moment és l'últim, però n'hi haurà més– del fastigós espectacle que consisteix a ventilar presumptes afers de faldilles que, en tot cas, pertanyen a l'àmbit privat i dels quals no n'hem de fer res. Tan poc dany per tantes bastonades em fan pensar que Laporta està més que preparat per al combat polític. A la seva manera, la que incomoda tant els professionals de la política. Fins avui, el sistema ha actuat de dues maneres amb els heterodoxos: fagocitant-los o marginant-los. Però ara que la política llença la seva credibilitat a la brossa cada dia i no és clar que vulgui, pugui o sàpiga regenerar-se, no crec que tingui prou força per bloquejar l'arribada de Laporta, que, a més de tenir un gros ideològic, és intel·ligent. Per això mateix el seu debut polític ha de ser responsable, substanciós, amb pòsit. Si es convertís en una aventura superficial, obriria de bat a bat les portes al populisme.