Presa de decisions

La presa de decisions és un dels elements clau per a un esportista. Com les pren, quan les pren, amb quina velocitat ho fa després de rebre un estímul determinat o quins resultats n'obté són una sèrie de factors que serveixen per valorar, al marge d'altres aspectes, el seu nivell. El debat que es viu en el Tour respecte a l'utilització dels auriculars que connecten els ciclistes amb els directors d'equip és un episodi més en la polèmica recorrent sobre si els esportistes estan perdent a marxes forçades aquesta capacitat de decidir. Hi ha qui està convençut que l'encotillament asfixiant de les tàctiques, l'ús cada cop més creixent de la tecnologia (amb l'anàlisi i la interpretació del més mínim gest, de totes les estadístiques possibles, de totes les variants possibles) i del triomf de la por a perdre sobre l'ambició de guanyar sepulta la creativitat de l'esportista. Hi ha qui creu que, entre tantes tones d'informació, se li acaba restant singularitat a l'hora d'afrontar les situacions que se li generen durant la competició. Que s'anul·la el seu fet diferencial, aquell intangible que al llarg de la història ha estat el que ha marcat la línia entre els que s'han convertit en esportistes llegendaris de la resta, cosa que ha permès escriure gestes impensables, que ha proporcionat moments espectaculars.

A la banda contrària, hi ha els que sostenen que tots aquests nous camps de treball que s'han anat incorporant són beneficiosos perquè com més informació es tingui a l'hora de decidir, més possibilitats d'encert hi ha. Com amb totes les eines, el problema és l'ús i l'abús que se'n faci. Per desgràcia, hi ha entrenadors o directors d'equips que creuen que ningú, per molt talent que tingui, pot sortir del guió que ells marquen. Però pitjor és que els posseïdors d'aquest talent ho acceptin, fins al punt que no sàpiguen veure que el fet que un altre decideixi per ells els converteix en un més, quan no ho són.