Les dones... i tant que la toquen!
Les dones tenen més presència al camp i es reivindiquen com a grans aficionades al Girona
Ser mascle, fumar cigars i cridar improperis han deixat de ser “requisits” per anar al futbol
“Qui s'ho ha inventat això que els nens han de fer unes coses i les nenes unes altres?” Andrea Martínez no ho acaba d'entendre. Està a punt de fer onze anys, viu a Sils i és seguidora del Girona i gran aficionada al futbol. Des de la seva innocència es planteja l'absurditat dels estereotips dels adults, transmesos ben aviat a les noves generacions, i que en el món del futbol encara es fan evidents. L'Andrea va guanyar un premi literari al seu municipi amb un conte que es titula La Mercè, jugadora de futbol. Tracta sobre una noia que vol jugar a aquest esport: “Tothom se la mira de manera diferent i li diuen que això és cosa de nens. Quina injustícia, no?”, diu.
El camí per trencar patrons, però, ja s'ha iniciat. Només cal anar a Montilivi per veure que hi ha alguna cosa que està canviant. Cada cop és més important la presència de dones al camp i han deixat de ser simples acompanyants com passava fa uns anys. S'impliquen, ho viuen, són aficionades. Diumenge passat, a Montilivi, hi havia 8.863 espectadors. Quants eren dones? Segur que no s'arribava ni a la meitat, però les que van habitualment al camp reivindiquen que aquell pensament ancestral que ens volia fer creure que per anar al futbol havies de ser mascle, fumar cigars i cridar improperis ja fa tuf d'antic.
Un exemple de tot això el trobem a la penya Vallcanera-Sils, creada aquesta temporada i amb 170 integrants, la meitat dels quals són dones. I els principals càrrecs de la junta, presidència i vicepresidència, els exerceixen integrants del sexe femení. “La nostra penya és de dones i acabem arrossegant els homes”, diuen entre rialles. No es perden cap partit a l'estadi i fins i tot van acompanyar l'equip al desplaçament a Vila-real. “Amb el Girona sempre!”, proclamen.
Diumenge passat, ocupaven una part important del gol nord de l'estadi, totes amb la indumentària de la penya: samarreta, gorra o bufanda, i bandera. Assegudes a la part alta de la graderia, seguien amb atenció i nerviosisme el partit. L'equip s'hi jugava molt i ho tenien present. De tant en tant, alguna s'aixecava, patint, quan es produïa una situació de perill del Barça B. I aplaudien quan l'equip gironí generava ocasions de gol. “Ho vivim amb la mateixa intensitat. Hauria de ser diferent?”, diu la presidenta de la penya, Vanessa Monterrubio.
Uns seients més enllà, hi trobem Mercè Fernàndez, veïna de Palamós de 26 anys. En fa dos i mig que és sòcia del Girona, juntament amb el seu germà, i no es perd ni un partit. “La gent es pensa que vinc al futbol a acompanyar algú. I quan els dic que hi vaig perquè m'agrada, encara n'hi ha que s'estranyen”, explica. Creuen que, com que és dona, hi va per obligació. I li toca explicar que és sòcia i una aficionada de primera.
En la mateixa línia s'expressa Anna Puigdomènech, que és de Centelles però que forma part de la penya Guíxols-Costa Brava. Fa cinc anys que ve habitualment a Montilivi, és una bona coneixedora del futbol català i per això molts companys li demanen informació sobre els seus equips o sobre classificacions. “Però falta molt per a la igualtat”, lamenta.
El més important, però, és que ha desaparegut la resignació. S'ha començat a fer camí. I la virilitat ja ha deixat de ser una condició sine qua non per gaudir d'esports com el futbol. Perquè les dones... i tant que la saben tocar!
Un ritual fix des de fa sis anys
Mans creuades. Braços plegats. Es mossega els llavis. L'equip ho està fent bé, però el Barça B té el control de la pilota. Aplaudeix les bones jugades. I es posa dreta quan Acuña marca el gol que assegura, com a mínim, disputar les fases d'ascens. Respira fons. Mitja feina feta. Un ritual que segur que segueix en cada partit la Sandra Esteba, de Palafrugell, sòcia del Girona des que l'equip és a segona B, i d'això ja fa uns sis anys. Des de tribuna, té una visió privilegiada del partit. “L'eufòria que està generant aquest equip pot provocar que vinguin més dones al camp. Estaria molt bé perquè, malgrat que alguns estereotips han desaparegut, hi ha poques dones que siguin aficionades. Cal més presència femenina”, explica. Ella no se'n perd ni un, de partit. És fixa amb el seu home. “Qui ho viu amb més força? Segurament ho fem igual.”
“L'error és comparar”
L'equip femení del Girona FC està a un pas de pujar a la màxima categoria estatal
Dedicar-se al futbol és, ara, implantejable
Anna Puig
E
I si aconsegueixen l'ascens?
De moment, aquesta pregunta no té una resposta clara. En el cas de l'equip masculí, ningú es planteja renunciar a la primera divisió. Amb el femení, res està clar. “Ho volem aconseguir per una satisfacció pròpia. Si guanyem, haurem complert. I després ja veurem què passa”, continua la capitana.
Ser professional del futbol, però, és una fita que ni es planteja. “Sempre haurà de ser una afició, mai no podrem ser professionals, tot i que hi dediquem tants esforços i tantes hores d'entrenament com els homes”, es lamenta Badia. I hi afegeix: “Encara es fan matisos amb l'esport femení i, malgrat que avancem, s'haurien de fer passos d'elefant, però en realitat són de formiga.”
Les últimes a entrenar-se
Les noies del Girona juguen i s'entrenen al camp de Sant Ponç. No ho fan a Montilivi perquè sempre eren a la cua de les prioritats. “Ens feien entrenar a quarts de deu de la nit, quan ja ho havien fet tota la resta d'equips masculins de qualsevol edat”, sosté la jugadora, la qual destaca el bon tracte que han rebut des d'un bon principi a Sant Ponç.
A diferència del que passa en els darrers partits del masculí, en què el camp s'omple pràcticament tot, les noies no tenen tants aficionats. Badia, però, convida la gent a anar-les a veure. “En femení podran veure un bon partit de futbol, podran disfrutar d'aquest esport, sempre que tinguin en compte que tenim unes altres condicions i una manera pròpia d'entendre el joc.” Ja ho saben, el diumenge 9, a Sant Ponç, Girona-Torrejón.
