Futbol català
JOAQUIM VIDAL
EXPRESIDENT DEL CB GIRONA
“Ningú entra en l'esport professional pel dividend”
Com quan presidia el CB Girona, manté que l'esport professional i les institucions han d'arribar a algun tipus d'acord
La realitat esportiva gironina d'elit més duradora va sortir de les seves mans, i de la seva butxaca. Joaquim Vidal reflexiona sobre el passat i el present de l'esport professional.
Quantes directives del Girona han trucat a la seva porta des que va deixar el bàsquet ACB?
No gaires... però algunes, sí. Recordo que, quan feia poc que havia plegat, em van venir a veure perquè formés part de la directiva, i alguna cosa més. Era gent molt seriosa, però vaig dir que no. Acabava de sortir del bàsquet i no era el moment. A mi m'agrada el futbol però sóc persona de bàsquet. Els vaig dir que algun dia, no sé quan, en podríem parlar.
I en van tornar a parlar?
I si ho hem fet, he dit que no.
En canvi, el veiem patrocinant bàsquet femení. Què n'espera?
Són coses diferents. L'Uni ens ve a veure ara fa un any i, pel que fa a bàsquet d'elit, és l'equip representatiu de Girona. També vam valorar quina junta directiva hi havia i vam creure que els podíem ajudar. No per treure'n cap retorn. Per ajudar un equip gironí a mantenir el bàsquet d'elit a Girona. I en quantitats totalment diferents de les de l'ACB.
El futbol professional té unes bases més sòlides per ser sostenible que el bàsquet?
Evidentment. Els ingressos de l'ACB no tenen res a veure amb els de la LFP: en futbol han crescut i en bàsquet han baixat. Un equip que puja a primera rep 16 milions d'euros, tot i que és més car fer un equip per subsistir en futbol que en bàsquet.
La LFP hauria de ser atractiva perquè una empresa hi invertís?
Crec que no hi ha ningú que inverteixi en un equip professional per tenir un dividend o un retorn. Deu ser per altres motius.
El recordo anys enrere reclamant més suport institucional en nom de la funció social que exercia el CB Girona i pel retorn que n'obtenia la ciutat. En crisi, aquesta petició continua sent justificada?
En el futbol hi ha el fet diferencial dels 16 milions, però amb les institucions s'ha d'arribar a algun acord. Algun. Avui els recursos són minsos, però hi ha d'haver bona col·laboració entre club i institucions. En l'època ACB, amb uns altres pressupostos i amb uns altres ingressos, crec que les institucions s'hi havien d'implicar. I Caixa Girona, també, i ens va costar el que ens va costar per no arribar mai al que crec que havia de ser. Jo creia que allò era un tema perquè tothom s'hi impliqués, no només en Vidal.
En aquella època l'esport català estava en inferioritat de condicions respecte al de la resta de l'Estat per falta de suport públic. S'ha reduït el diferencial?
Sí, però hi ha una sèrie de llocs, Vitòria, per exemple, on hi continuen aportant molt. Fora de Catalunya, segur que hi ha llocs que no deuen tenir els recursos d'abans. I és normal.
Per què no hi ha hagut manera que la societat gironina hagi sostingut un projecte d'elit?
I amb una renda per càpita important... Potser sí que som diferents. Aquí tenim el Barça a prop. Molt a prop. I el gironí s'estima Girona, però no podem oblidar que un deu per cent dels socis del Barça són gironins. Però, contestant a la pregunta, la resposta és simple, molt simple: en Vidal ja s'espavilarà. Això és així.
L'endemà que l'Akasvayu va tancar portes, es va referir a Fontajau com “una gàbia molt gran per a molt pocs ocells”.
És el que hi ha, i em sap molt de greu, perquè els culpables que es construís el pavelló de Fontajau vam ser l'equip de bàsquet. Feia falta igualment, i ha servit per a altres esdeveniments. Però avui no hi ha cap equip que l'ompli sovint.
M'assegura que no el veurem liderar un altre projecte esportiu?
Vaig complir una etapa, hi vaig patir molt, hi vaig disfrutar molt. Avui una persona de Girona em comentava que té un projecte per a aquest 50% de jovent sense feina. És una escola de música. Té la vida més o menys solucionada i vol treballar per als altres. En la meva època, tenir un equip professional també va servir per aglutinar una sèrie de gent i portar-la a l'esport. Omple molt. Com el que fem a la fundació Valvi. Però fixa't en la mentalitat que té molta, molta gent: “Que tinguis la fundació, és que alguna cosa hi guanyes.” No. Ho faig perquè la societat s'ho mereix. I ens hem de posar la mà a la butxaca. Però hi ha qui no s'ho acaba de creure.
Pesa més el desengany del final o la satisfacció de dues dècades impulsant un projecte amb les seves fites?
Moments de glòria, i de patiment... Sap greu la desaparició, però no perquè es perdés una cosa que havia creat jo. El bàsquet el van crear Ramon Sitjà i el Sant Josep. Però no em posaré en el que van fer els altres. Tothom fa el que creu que ha de fer, i li surt més bé o menys. Em quedo amb els anys que hi vaig ser. A més, i això ho saben bé a casa, jo hi patia molt i, quan ho vaig deixar, no patia tant. És normal que passi. Vaig fer una desconnexió. Jo ja no ho dominava. Em sabia greu, però me n'anava a sopar, i a la nit no somiava. Només faltaria.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.