Immortalitat assegurada

Passi el que passi avui a la Philippe Chatrier a partir de les tres de la tarda, aproximadament, David Ferrer ho explicarà als seus néts com una gesta. Els relatarà, com si fos un conte, que quan era jove, professional i es feia un tip de córrer, de menjar sa, de suar al gimnàs i d'estar molts cops fins al capdamunt de tanta professionalitat, va tenir l'honor d'arribar a una final de Grand Slam a París als 31 anys.

Quan li preguntin contra qui, farà cara de circumstàncies i els explicarà, ras i curt: “Contra el millor tennista de tots els temps en terra, Rafa Nadal, que ja havia guanyat set vegades el torneig.” Certament, tota la vida bregant per arribar a una cita tan transcendent i a Ferrer li ha tocat el pitjor rival en la superfície, tot i que aquest entrebanc no condiciona la seva felicitat infinita per gaudir de tal oportunitat en el tram final de la seva carrera. El de Xàbia, fidel al seu caràcter guanyador, arriba motivat i descansat –no ha perdut cap set–, un factor vital contra el balear i un dels arguments que pot posar avui damunt la pista l'alacantí, un tennista incansable de talent inferior als big four –i qui no té un talent inferior al big four!–, però que en els darrers temps s'ha aferrat al top 5. La seva semifinal contra Jo-Wilfried Tsonga no va ser una passejada, però la veritat és que no es va desgastar, ni de bon tros, tant com es podia imaginar. El tennista gal es va obnubilar davant de la certesa i la rapidesa de les restades de Ferrer, una arma que haurà de tornar a exhibir avui si vol tenir alguna possibilitat d'èxit davant el monstre de les galetes de Roland Garros, un tennista capaç de rendir al límit sota pressió.

Els enfrontaments entre tots dos exposen numèricament la condició de favorit de Nadal. El manacorí ha derrotat el seu homòleg en 19 dels 23 duels, que aviat està dit. Només una vegada, en el llunyà 2004, Ferrer va ser capaç de vèncer el seu rival en terra batuda. Les altres tres derrotes del balear van ser en ciment: obert dels EUA i copa Masters 2007 i obert d'Austràlia 2011.

Nadal, que ahir va anunciar que no jugarà a Halle, aspira a convertir-se en el primer que obté vuit vegades el mateix Grand Slam, una gesta. L'any passat va igualar Sampras i ara vol saltar una altra barrera. També serà amb 59 triomfs si venç el jugador amb més victòries a París, on només va cedir un enfrontament contra el suec Robin Soderling el 2009. Ara mateix, està empatat a 58 triomfs amb Guillermo Vilas i amb Roger Federer. Seguint en el capítol estadístic, la final serà la tercera entre dos jugadors que parlen català després de les que van protagonitzar el 1998 Carles Moyà i Àlex Corretja i la del 2002, entre Albert Costa i Juan Carlos Ferrero.

Nadal ha jugat infinitat de finals de Grand Slam –n'ha guanyat 11 i n'ha perdut 5– que contrasten amb la precocitat del xabià, que li podria passar factura a pesar de la seva experiència. El que és innegable és que Ferrer ja ho té tot fet. Haver superat la barrera de les semifinals en el seu sisè intent en un gran torneig l'allibera de responsabilitats. Nadal, en canvi, té l'obligació que no tindria en la mateixa mesura, per exemple, contra Djokovic. Tots dos van protagonitzar divendres una semifinal grandiloqüent en què el serbi va tocar el cel amb la punta dels dits. El triomf, però, se li va esmunyir.