Les llàgrimes amenacen la flama

No estava plena de gom a gom, però la plaça del Vi feia molt de goig. Moltes samarretes oficials, moltes banderes, molts càntics –alguns en català, que ja té mèrit– i moltes ganes d'agrair als jugadors les estones de cel que els han fet passar. L'equip és el patrimoni del Girona i només l'afició li comença a fer ombra. “És molt important mantenir la flama viva de molts gironins i de molts catalans”, va dir Rubi, que ja havia fet servir la mateixa metàfora el dia abans, tot just acabat el partit a Almeria. La flama, però, es veu amenaçada. No pas pel costat de l'afició, que està arrelant en un sector jove que comença a idolatrar jugadors del Girona com si fossin del Barça, sinó del vestidor. Rubi va parlar en primera persona –“ens toca no afluixar; hem de continuar”– però fa de mal dir que renovi. Jose, el més veterà de la plantilla, se'n va a Xipre. Benja, a Còrdova. I al mateix balcó on van felicitar Acuña –un altre que marxa– pel seu aniversari i on Jofre va deixar anar un “Visca Catalunya independent”, Tébar va parlar en clau de comiat fins que les llàgrimes el van fer aturar. Massa llàgrimes. Benvingudes totes les d'emoció, que n'hi va haver unes quantes, però em fa la sensació que, tant a Almeria –els jugadors van explotar i van criticar obertament el club– com ahir, s'hi barrejava un punt de ràbia. Un grup tan unit i que tant ha fet somiar mereixeria continuïtat. Molta més de la que hi haurà.