TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
La porta de poca altura
Quin estiu, el del president del- Barça, que s'ha convertit en la música que sona tothora i el refresc on the rocks que s'empassen els culers cada cop que obren un diari o engeguen la ràdio o la televisió. Laporta a tothora. Laporta fins al darrer sospir. Però aquest Laporta fins i tot a la sopa, ha passat de ser una beguda refrescant d'estiu a convertir-se en un còctel que ja mareja. Laporta presentant llibres, assistint a festes, celebrant per enèsima vegada el triplet, barallant-se amb els polítics, abraçant-se amb ells (en la imatge, amb l'expresident mexicà Vicente Fox i la seva família), donant lliçons de país, signant autògrafs, declarant i declarant, abraçant-se pels carrers, fent de pregoner, estrenyent la mà de l'imitador de Spiderman a Los Angeles... Amb aquesta agenda i la intencionalitat que busca aprofitant fins a l'últim moment el càrrec de president, Laporta està perdent l'altura que li correspon a un estadista, a un cap d'estat, a un líder esportiu, al president del FC Barcelona.
Al president del Barça se li ha sentit dir i proclamar sense cap reserva ni vergonya que ell arribarà fins al final. És a dir, que vol aprofitar (aprofitar-se?) de la presidència del club català fins que hagi de lliurar el testimoni al seu successor. No està mal plantejat, si un té visió curta, però des de l'altura que atorga la presidència del Barça, segur que Laporta es deu veure l'instant abans de posar-se al llit després una jornada aclaparadora d'actes relacionats amb l'entitat com una cosa molt petita perseguint qualsevol motiu per sortir en els mitjans i poder traslladar qualsevol missatge per irrellevant que sigui. La presidència del Barça mereix més altura, molta més, hi hagi o no un triplet al darrere i sigui o no aquest l'últim any com a màxim mandatari del club.
Va aterrar com un president espantat per la manera com el rebria el barcelonisme, que creia encara proper al nuñisme. Va iniciar aquell estiu del 2003 una carrera contrarellotge per visitar tots els racons del país on ensumava que hi podia haver odi o rancúnia per estendre-hi la mà. Va ser un acte generós per les dues bandes, i Laporta va volar a una altura necessària, correcta i encertada, encara que de tant en tant feia vols rasants en actes de baix perfil que no li feien cap bé, perquè s'apartaven radicalment del seu objectiu principal: cercar la pau i l'estabilitat de l'entitat.
Anys després, Laporta sembla que ha tornat a embogir amb una agenda desfermada, que ni tan sols una estrella del rock o un cap d'estat estarien disposats a tenir. Laporta vol gaudir fins al darrer sospir de la presidència del Barça i la dimensió que aquesta atorga al seu propietari. Sembla difícil desempallegar-se'n, fins i tot quan es pensava que en l'inici de pretemporada de l'equip, el conjunt blaugrana guanyaria dimensió respecte al seu president. Lluny d'això, Laporta ha empaquetat una dotzena de directius amb les seves famílies a l'avió cap als Estats Units, i amb ells es passeja pels carrers de Los Angeles repartint abraçades i deixant la seva petjada al carrer de les estrelles, mentre reclama als mitjans que l'immortalitzin a l'avinguda del divisme. A tenor de l'excitació del president, potser Joan Laporta viurà un trauma quan deixi aquest gran sarau en què viu i des del qual projecta una llum que continua eclipsant tot el que es reconeix com a Barça.
a l'alça
EL CAMP DE L'ESPANYOL. La notícia que volia confirmar des de fa tants anys l'espanyolisme ja és una realitat, i la gent se sent engrescada i en pau. Aquest grau de conformitat no ha de fer oblidar com ha transitat el club els darrers vint anys, en què va passar de ser propietari a viure de les engrunes de Barcelona, que li va cedir un camp. El propietari del club i els seus aficionats farien bé de seguir amb fruïció el futur econòmic de l'entitat, com es pagarà l'estadi, com incidirà en l'equip aquesta inversió..., per evitar d'aquí a uns anys caure en una segona venda. Ara tot és joia, però cal estar atent i seguir de prop els números de l'entitat.
de baixada
ADÉU A UN TÈCNIC. El barcelonisme ha tingut un gest gairebé unànime de generositat amb la mort de Bobby Robson de la mateixa magnitud del que li van negar en vida quan va ser entrenador del club. És fàcil i elegant desfer-se en elogis en l'adéu, però no és sobrer deixar-nos d'hipocresia i recordar que Robson va ser menystingut i humiliat quan va ser tècnic: des del vestidor, la graderia i l'entorn. Aquella mala llet que es dispensava amb el britànic, lligada a la guerra entre nuñistes i cruyffistes, encara es manté quan es recorda Mourinho com a traductor de Robson, en lloc de pensar en ell com a campió d'Europa.
