Atemptat futbolístic

Demà farà un mes de la presentació de Zlatan Ibrahimovic. No és gaire, però suficient per comprovar que algunes coses no canvien. Dit de manera rasa: que no n'aprenem. A Ronaldinho se'l va discutir –ni Rijkaard li trobava el lloc a l'inici–, de Deco es va arribar a dir que necessitaria una pilota per a ell –l'altra era per a Ronaldinho–, fins i tot a Samuel Eto'o se'l va col·locar en un debat esperpèntic: «qui ha de jugar, Larsson o l'africà?», proposava l'acudit; i ara a Ibrahimovic no només se l'analitza sota la lupa dels números que deixa Eto'o sinó que s'anuncia permanentment una derrota del davanter suec en el capítol de la pressió i del gol, els dos eixos inconfusibles del camerunès. Per a més inri, l'última mostra és d'un professional, Joaquín Caparrós, que va anar a recordar la presumpta disfunció del suec el dia que el seu equip va fer el ridícul davant la devastadora reducció d'espais del tricampió, amb Ibra inclòs. És curiós observar –i més després de la confiança que ha generat el triplet– com un sector de l'entorn es pregunta si Zlatan estirarà l'equip com feia Eto'o en la recuperació i, en canvi, no es planteja si Eto'o, en un equip sense elaboradors ni passadors que trepitja l'àrea una quarta part, serà capaç de fer els 25 gols firmats per Ibra, per exemple. O si el Barça, amb Ibra, generarà el triple de futbol que amb Eto'o al camp. O si Eto'o, a l'Inter, amb la meitat d'ocasions, despullarà els seus defectes en la definició. Zlatan és una màquina de precisió, un animal de l'un contra un, un privilegiat. El més semblant a Van Basten des de la retirada del geni holandès. Comparar-lo amb Eto'o produeix un atemptat futbolístic, perquè mai un superdotat pot ser equiparat a un golejador, per més gran que sigui. I convindria entendre, d'una vegada, que Ibrahimovic és, sobretot, un generador versàtil, riquíssim en la creativitat i en el desequilibri. I si ha de córrer, ja ho farà. Messi tampoc havia pressionat mai.