FC Pocs però ben avinguts

L'alta competició no és un lloc confortable. És un examen permanent. S'examina l'últim d'arribar, però també el campió. Això sí, els que saben que l'exigència comença per l'autoexigència ja tenen molt de guanyat. És el cas del Barça de Guardiola. Entre les coses carregades de sentit que sol dir sempre, aquests dies n'ha dit una que serveix com a manual d'ús del barcelonista: val la pena gaudir les coses bones i els triomfs mentre succeeixen, no s'ha d'ajornar l'alegria de viure, perquè entre partit i partit, entre temporada i temporada el que hi ha són els reptes i el temps per preparar-se per afrontar-los. Els autoexigents, o bé gaudeixen en el moment o ja no ho podran fer. Si es distreuen pensant en el que han fet, és distància que perden en l'alta competició. El Barça va derrotar l'Sporting ahir amb la mateixa autoexigència de la temporada passada i de les dues competicions que ja ha guanyat durant l'agost. No va ser fàcil. El marcador mostra l'efectivitat però no la dificultat. L'equip de Preciado juga molt bé a futbol. I avui dia, jugar a futbol contra el Barça no ho fan tots els equips. Al contrari, són molt pocs. L'Sporting juga a futbol. A tot el camp: en defensa, basculant molt bé, fent ajudes i tapant forats (el Barça va marcar els dos gols a partir de jugades a pilota aturada), i en atac, desplaçant-se en bloc i arribant amb molts jugadors a la porteria contrària. Els recursos del Barça no són infinits, perquè no existeix l'equip perfecte, però el de Guardiola intenta aproximar-s'hi tant que al final sempre troba el camí del gol. La temporada serà llarga i els partits seran difícils. El més important, però, és que Guardiola i els seus homes ho saben.

«La segona temporada és més difícil que la primera», diu Guardiola. De fet, ho va dir el divendres 29 de maig. Feia, encara no, dos dies que havien guanyat la Champions a Roma, un que havien fet la rua per la ciutat i era la vigília de l'últim partit de la temporada, al camp del Deportivo. Pep Guardiola no se'n va anar de vacances ni hi va deixar anar tot els culers sense fer-los tocar de peus a terra. Feliços, sí, però conscients. Aquesta temporada que comença és, doncs, la difícil. Ja aquell dia de final de maig va explicar per què: «Quan es guanya molt el primer any és més difícil. No és el mateix afrontar la temporada d'on veníem que fer-ho d'on venim. A veure si tenim la sort de perdre alguns partits al principi per posar-nos a to.» De moment, dos títols i el debut en la lliga després, no sembla que l'equip estigui disposat a perdre perquè calgui posar-se a to. Potser perquè la gestió preventiva de l'entrenador fa efecte sobretot en els jugadors; l'entorn, que faci el que vulgui.

Una altra cosa són els recursos. La temporada és més densa (al juny hi ha el mundial) i no serà menys exigent que la passada; al contrari. I la plantilla és més escassa: vint jugadors, comptant Milito, lesionat. Atesos els condicionants, aquell mateix 29 de maig Guardiola també va dir que aquesta temporada volia tenir una plantilla més extensa: «Haurem de jugar gairebé setanta partits i seria convenient una plantilla una mica més llarga.» Fem una el·lipsi temporal per concloure que no ha estat així. Els motius ja els hem debatut prou durant l'estiu i tothom té les seves raons. La qüestió és que: 1) S'han donat les baixes que es volien donar. 2) No s'han fitxat tots els jugadors que es volien fitxar, però sí les prioritats: Ibrahimovic, Txigrinski i Maxwell. 3) S'han pagat molts diners. 4) S'ha preferit no fitxar segones opcions per no trobar-se amb més situacions com la de Cáceres, Hleb, Gudjohnsen o Henrique. 5) S'intensifica la confiança i l'ús del planter. El fet és que el Barça afrontarà la temporada difícil amb un pla alternatiu. No és l'inicial, però potser tampoc no es pot qualificar d'improvisat. Deixem-ho com a alternatiu.

Aquesta és la manera com s'ha decidit afrontar la segona temporada. És la correcta? Només els resultats ens ho diran. No és la ideal, la volguda per allargar el cicle guanyador de l'equip de Guardiola. És la que ha triat el tècnic entre les possibilitats del club i les necessitats de l'equip. Ell ha pres les decisions. Hauria volgut una altra situació, però aposta per aquesta. Hi ha el risc que no siguin les decisions adequades. Sí, sempre hi és. Però això no li fa por, a Guardiola. El que li fa por és no fer el que creu que ha de fer, per por, per dubte, per desconfiança... No fer el que ell sent que s'ha de fer, ateses les circumstàncies. És més, sabent que tothom sap que la plantilla podria tenir punts flacs, haver pres les decisions que s'han pres també és una manera que ningú doni res per fet i se sàpiga que caldrà lluitar-ho tot partit a partit, que s'haurà d'anar amb molta cura i que s'ha d'optimitzar al màxim la plantilla disponible. Ningú es podrà relaxar sense quedar retratat. Que val més ser pocs però ben avinguts que molts i dispersos. Que els fets els acompanyin.