El més exigent de tots

Per una vegada que tots els cronistes i analistes s'havien posat d'acord a valorar més els gols i els aspectes positius del partit del Barça que les poques disfuncions que van afavorir el rival, surt Guardiola a la sala de premsa i diu que el partit contra l'Atlético no li havia agradat gens. És un fet contrastat que en l'univers culer l'autocrítica és l'exercici quotidià de l'autoflagel·lació congènita. No n'hi ha prou que l'equip guanyi, cal que ho faci bé. Per motius com aquest (i altres de més polítics que no vénen al cas) s'ha xiulat fins a l'extenuació entrenadors, com ara Louis van Gaal, que guanyaven títols però oferien un joc rutinari, previsible i robòtic. O se n'han canviat d'altres (també entre altres motius), com ara Robson, que jugaven amb cinc defenses o amb quatre i dos mig centres defensius. Això, però, eren altres temps, afortunadament passats. Ara el Barça està sota l'influx de l'ideari de Pep Guardiola, que ha elevat els gustos i els criteris estètics i ètics del barcelonisme a realitat triomfant. Primer Rijkaard, que va començar a girar la truita de l'exigència, i ara Guardiola han posat els termes en l'ordre convenient: primer es juga bé a futbol i, a partir d'això, vénen els resultats. Passa a vegades, però, que el Barça té uns jugadors que es posen a fer i desfer sols i poden fer un vestit a mida a qualsevol equip que se'ls posi a davant, com ara l'Atlético dissabte. A vegades no necessiten la partitura per fer quatre gols en un pim, pam, pum. I tos contents, menys Guardiola. Ell, que no busca excuses ni en la derrota ni en la victòria, sap que l'equip no es pot acostumar a guanyar sense partitura. Perquè un dia l'equip no trobarà la inspiració i no sabrà agafar el fil del futbol de posició, combinació i velocitat com a mètode per guanyar els partits. La temporada passada, encara que ara no ho sembli o no ens en recordem, l'equip estava en construcció, i seguia el patró de creixement que receptava Guardiola. Ara, però, està en procés d'evolució del sistema, per intentar ser més difícil de desactivar. Per això Guardiola insisteix a no oblidar els fonaments, més enllà del resultat. També hi ha el factor de l'exigència constant que forma part del seu mètode de treball. Allà on altres (que van de color blanc) tiren coets quan golegen sense jugar a res, a Barcelona i ha qui vetlla per la millora constant. Ressaltar els defectes de l'equip fins i tot en la victòria, també és una manera de frenar l'eufòria, de mantenir tothom, entorn inclòs, en tensió. La temporada és llarga i serà complicada. L'únic que s'ha de vigilar és que la sana autocrítica no depassi el seu àmbit i acabi sent perniciosa autoflagel·lació.