El pare de Joaquim, exdirector professional, reviu l'emoció del bronze al mundial

«Alguns em diuen que sóc un dictador, però jo tenia una cosa molt clara per als meus fills, no volia ni que fumessin ni que beguessin i ho vaig aconseguir.» Així s'expressava Rodríguez Ayora, el pare de Joaquim Rodríguez, l'endemà que el seu fill hagués esdevingut el primer ciclista català a pujar al podi d'un mundial. Rodríguez Ayora té la seva pròpia trajectòria ciclista. Va ser durant 12 anys director de l'equip amateur del llegendari Esport Ciclista Barcelona i després va dirigir durant tres temporades l'equip professional del CR. «Ell va començar a córrer amb deu anys. Ens ho agafàvem amb molta calma, perquè el pitjor que pot fer un infantil és pensar que la victòria és el més important. En aquestes edats, l'esport ha de ser un joc, aquest és el camí que ha portat en Joaquim al podi d'un mundial al costat dels millors del món», assegura el pare, que recorda dues anècdotes que expliquen l'evolució que va tenir el seu fill en les categories de promoció: «En una cursa a Mataró es va posar a plorar i va llançar la bicicleta perquè no podia guanyar i el vaig castigar sense ciclisme fins a final de temporada. Quan era juvenil, en canvi, en una cursa anava escapat amb Xavi Florencio, que va caure, i ell va aturar-se a ajudar-lo. Aquesta era l'actitud que vaig intentar inculcar-li.»

Respecte al mundial de Mendrisio, Rodríguez Ayora es va mostrar crític amb l'actitud d'Alejandro Valverde i Samuel Sánchez en els últims quilòmetres. «En Joaquim feia 100 quilòmetres que estava escapat i sabia que en l'última volta estaria fregit, però quan vaig veure que entrava en l'escapada no m'ho creia. Ell havia anat al mundial a treballar pels líders i, de cop i volta, es trobava en una situació impensable! No entenc l'actitud de Samuel i Alejandro. Es van quedar aturats en el moment decisiu», explica l'antic director, que està convençut que si Rodríguez no s'hagués desgastat en els 100 quilòmetres anteriors hauria pogut lluitar per l'or. «Però és clar, jo sóc el pare, no sóc molt objectiu», afegeix, tot i que recorda perfectament que el primer que li va dir el seu fill per telèfon: «Papa, he vist l'or.»

Rodríguez va ser rebut ahir a l'aeroport del Prat amb gran eufòria per un munt d'aficionats de Parets del Vallès, que van viure la cursa com si es tractés d'una final de la Champions, i pel tinent d'alcalde i regidor d'esports de la ciutat, Sergi Mingote. «Diumenge a casa, a primera hora érem tota la família, però a mesura que s'acostava el final i en Joaquim continuava al davant va anar venint gent. Al final, em sembla que hi teníem tot el barri. Vam fer una festa de mil dimonis.»

Rodríguez, que va debutar com a professional el 2001 en l'ONCE, encetarà l'any vinent una nova etapa, per primer cop fora de l'Estat espanyol, en l'equip Katiuixa, de capital rus i llicència italiana. «Li fa una il·lusió enorme el nou projecte, podrà continuar vivint a casa i l'única cosa que li han exigit és que aprengui anglès. No crec que tingui problemes, és un noi espavilat i ara ja es defensa força bé amb l'italià», explica el pare. La família Rodríguez té quatre fills, dos dels quals han aconseguit ser professionals del ciclisme, Joaquim i Alberto. El primer triomf com a professional de Joaquim va ser també el més especial per al seu pare, l'Escalada a Montjuïc del 2001, organitzada per l'ECBarcelona, el club de tota la vida de la família Rodríguez.