Els encerts del destí que van permetre a Puyol triomfar al Barça

L'atzar sol jugar un paper important en la vida i també en el futbol. Un moment puntual pot acabar marcant la carrera d'un futbolista, i la de Carles Puyol hauria canviat molt si aquell estiu del 1999 Louis van Gaal no hagués decidit pujar-lo al primer equip. El de la Pobla de Segur ja havia estat dues temporades senceres al filial –la primera a 2a B i la segona a 2a A–, tenia 21 anys, i semblava que no hi hauria lloc per a ell en la primera plantilla. Va ser llavors quan va aparèixer una oferta del Màlaga. El Barça, que llavors tenia Llorenç Serra Ferrer com a màxim responsable del futbol de base, estava disposat a deixar-lo anar per una quantitat irrisòria –la clàusula era de 450 milions de pessetes, però el preu de traspàs va quedar establert en 150–, i el jugador també tenia gairebé enllestida la firma amb el club andalús, que li oferia l'oportunitat de jugar a primera divisió. Només s'havia d'acordar quina seria la nova clàusula de rescissió. En aquell moment, era ple mes d'agost, i Van Gaal intentava reforçar el lateral dret amb algun fitxatge contrastat, ja que en aquesta posició només tenia Reiziger –Ronald de Boer hi podia jugar esporàdicament–. Però cap de les opcions que oferia el mercat va fructificar, i en un dels partidets d'entrenament de la pretemporada, el tècnic holandès es va veure obligat a recórrer al filial per cobrir un dels dos laterals drets. Josep Maria Gonzalvo i Joan Martínez Vilaseca li van insistir que provés Puyol, un defensa que ja destacava per la seva regularitat, i el bon rendiment del català de seguida va convèncer Van Gaal. «Prefereixo pujar Puyol que fitxar per fitxar», comentaria algunes setmanes després. Gonzalvo era el tècnic del filial, i coneixia bé les qualitats de Puyol, al qual tenia a les seves ordres des del Barça C. «Si en el primer equip no tenia lloc, no hi havia més remei que cedir-lo. Però el destí ho va canviar tot de sobte. I me n'alegro tant! Potser no ha estat mai un estilista del futbol, però ha tingut tanta capacitat per escoltar i aprendre i ha cuidat tant el seu cos...» Amb ell, el filial va pujar per última vegada a 2a A –la temporada 1998/99–, amb un equip en què també hi havia Xavi, Gabri, Arnau... «Del Carles tinc moltíssimes anècdotes. En un partit del play-off d'ascens contra el Cadis, l'àrbitre no el volia deixar jugar, perquè s'havia trencat el dit d'una mà i el portava enguixat, però ell li va insistir tant, que al final li va donar la raó perquè callés», recorda Gonzalvo. L'altra persona que va apostar per les condicions de Puyol en aquell moment tan crític va ser Martínez Vilaseca –acomiadat del club la temporada passada–, que llavors exercia d'ajudant de Van Gaal i que havia tingut una llarga experiència en el planter.

Després d'aquell entrenament crucial en què Carles Puyol va començar a convèncer Van Gaal, tot va ser molt més fàcil. El principal damnificat va ser el Màlaga, que per pocs dies va perdre el que ha acabat sent un dels millors defenses del món. «Recordo que estàvem d'estada a Biescas, i que el president, Fernando Puche, ja havia arribat a un acord amb el Barça. Però en l'últim moment les negociacions es van trencar. Amb aquell Màlaga vam guanyar la Intertoto i vam arribar als quarts de final de la UEFA. Què hauríem fet amb Puyol?», recorda Joaquín Peiró. I què hauria estat de Puyol al Màlaga?