El valor dels símbols

El mateix dia en què Raúl Tamudo quedava fora de la convocatòria per al partit contra el Sevilla, i en què el seu agent negociava una sortida mínimament higiènica de l'Espanyol, el Barça anunciava la renovació de Carles Puyol fins al 2013. Dos capitans, dos representants d'una època, i dues maneres ben diferents d'afrontar la recta final d'una carrera lligada des de sempre a un mateix club. La coincidència d'esdeveniments aboca al discurs fàcil: que el Barça té amb els seus símbols la mà esquerra i la sensibilitat que a l'Espanyol li falta. Però a favor del club blanc-i-blau s'ha de dir que a aquestes edats –Puyol té 31 anys i Tamudo, 32– no és el mateix confiar en l'aportació d'un defensa polivalent com Puyol que en la capacitat de lideratge d'un davanter pur com és Tamudo, a qui, per posició, se li exigeix que marqui diferències. Ni és el mateix renovar una peça de classe mitjana pel que fa a l'aspecte econòmic, que gestionar la decadència futbolística del jugador més ben pagat de la plantilla. Ni resoldre aquests temes amb la tranquil·litat que proporciona haver guanyat el triplet, que fer-ho en un club que canvia els seus horitzons –la permanència o les places europees– depenent del resultat de cada jornada.

Més enllà de la coincidència en el temps d'aquests dos casos, la realitat és que el món del futbol cada cop deixa menys espai al romanticisme. Tan poc dura el crèdit d'un jugador, per molt compromès que sigui, tan s'escurcen els cicles, i és tan forta la pressió mediàtica, que cada vegada es fa més difícil que un futbolista comenci i acabi la carrera en un mateix club. Alguns, com ara Puyol i Xavi, van pel camí d'aconseguir-ho, però no deixaran de ser casos excepcionals. Tan excepcionals com el de Raúl en el Madrid, on ha estat titular de manera gairebé ininterrompuda durant 16 temporades. I ni així s'ha deslliurat de crítiques ferotges en moments puntuals. L'exigència del futbol d'elit no entén d'homenatges ni d'honors, sobretot quan els resultats no acompanyen o quan el rendiment d'un jugador baixa notablement. El mateix Guardiola va abandonar el Barça abans d'hora per acabar la seva carrera a Itàlia, Qatar i Mèxic. Guillermo Amor, un altre dels símbols del planter, va ser apartat per Van Gaal i va haver de jugar els seus últims anys en el Vila-real i en el futbol escocès. Són aquests exemples, ben presents en tots els clubs, els que també acaben provocant el lògic distanciament afectiu dels jugadors cap a un club, cap a uns colors. Ser conscients que el seu futur dependrà molt més de l'estat de forma en què es trobin en un moment determinant que de tot el bagatge que tinguin al darrere. Intueixo que els jugadors i els entrenadors ho saben perfectament; i els directius també. I que és només l'afició la que cau a vegades en la innocència de creure excessivament en el valor dels símbols.