Virtuosos del clavicèmbal

Com que diuen que el mateix FC Barcelona i altres grans equips de tots els temps –en diverses modalitats– ja no juguen, sinó que creen una nova forma d'expressió artística, avui parlarem d'això, de com el nostre sisè sentit s'il·lumina quan percep que és davant d'una obra inimitable, d'una cosa que perdurarà en la nostra cultura pels anys dels anys.

No és tan fàcil com la gent podria pensar compondre una simfonia de quatre o més moviments que deixi l'audiència astorada. Fins i tot un gran mestre com Franz Schubert en va deixar una d'inacabada, per la impossibilitat de competir contra la seva pròpia perfecció. Els grans compositors són aquells que combinen de manera precisa i amb un toc màgic els fragments ràpids d'allegros, amb els adagios i els minuets.

Així és com treballen també els mestres i herois dels nostres dies de les martingales urbanístiques, el tràfic d'influències, el blanqueig de diners, el suborn i l'art de tocar el violí mentre els ballarins buiden les arques públiques. La partitura requereix la participació d'una orquestra de centenars de virtuosos dels seus respectius instruments. L'harmonia, per als que hem estudiat teoria musical, és l'aspecte més complex a l'hora d'asseure's en una taula i imaginar com sonarà tot plegat. Per poder tocar moltes tecles al mateix temps s'han de seguir, des de temps immemorials, unes normes ben clares per evitar les dissonàncies.

Així és com pensava les seves obres Fèlix Millet. Va escriure i dirigir una simfonia de la corrupció que semblava insuperable, amb instrumentistes col·locats estratègicament en un auditori construït a mida i jugant amb un factor que en la música també té un paper determinant, els silencis, que han de ser còmplices perquè les diverses seccions no perdin el ritme. Llavors, s'esdevenia la perfecta metàfora musical. Allò que amb Haydn era bellesa angelical, una pluja de notes que desafiaven l'exigència dels puristes més recalcitrants, amb Millet es transformava amb una sonata èpica de transaccions internacionals de bitllets de 500 euros que justificava la seva merescuda reputació de melòman.

Aquests dies, s'ha evidenciat que l'afició per a les composicions sicilianes s'ha convertit en una vertadera moda que els musicòlegs i altres estudiosos encara no han tingut temps d'assimilar. S'ha passat de la veneració a Vivaldi, ja completament passat de moda, a recuperar els ensenyaments magistrals del clan Corleone, un nom que s'ha imposat definitivament en l'imaginari col·lectiu dels compositors del segle XXI.

En la cultura ibèrica s'estan destapant noms que marcaran un abans i un després en aquest nou moviment artístic. Gürtel, un nom de reminiscències germàniques, il·lumina l'estrella de Ricardo Costa, Francisco Camps i tots els deutors de la tradició més conservadora de l'Espanya central. A Madrid, els més virtuosos veneren la dansa del foc i fan un rondo al voltant d'una caixa, que és dinamita per als experts en percussió.

L'historiador més polifacètic d'aquest nou art, el polèmic Garzón, ha descobert en arxius recents que aquest art encara és perfeccionable i que Millet podria ser tot just un alumne, i poc avantatjat, de la vertadera escola catalana. Si hi ha algú que ho ha fet millor, el vull conèixer.