Nacionalistes fora de l'armari

El campionat mundial de futbol que s'ha jugat a Sud-àfrica ha entrat sorollosament en les nostres vides sense demanar permís. Fins i tots en les d'aquells que no som afeccionats al futbol de seleccions estatals (un fenomen ben curiós, si tenim en compte que els jugador cobren els seus sous milionaris dels clubs, i no dels governs). És virtualment impossible no saber qui guanya i qui perd, i fins i tot, no assabentar-se'n puntualment, gràcies a les expansions expressives dels qui s'alegren quan guanya la selecció espanyola.

Es veu que una de les conseqüències del bon joc de l'equip que representa Espanya és la proliferació de banderes espanyoles als balcons i les finestres. He de reconèixer que em costa un esforç de contenció no etiquetar ideològicament aquells que pengen l'ensenya roja i groga a la façana de sa casa. Em dic a mi mateix que, tot i que són els mateixos colors que ens imposà Franco, qui els exhibeix no és necessàriament un energumen de cap a peus. Fins i tot quan l'ornamenten amb una silueta de bou, convertint-la així en la mateixa bandera que llueix amb orgull una extrema dreta xenòfoba i assassina, faig un esforç per convéncer-me que qui la penja al seu balcó no és necessàriament un feixista declarat. M'esforce disciplinadament per entendre que hi ha persones que poden sentir aquesta insígnia com a pròpia, sense combregar —necessàriament— amb les connotacions més imperialistes i impositives que ens evoca a uns altres.

Ara bé, sí que hi ha una conseqüència que espere observar quan haurà passat tot aquest tràfec del mundial de futbol. Espere que aquestes persones que ara pengen les seues banderes al balcó no tornen mai més a l'absurda pretensió de presentar-se com a 'no-nacionalistes'. Espere que —en coherència amb la conducta que han exhibit en plena eufòria patriòtica— passen a admetre obertament que són profundament nacionalistes. Exactament amb la mateixa profunditat amb què es declaren espanyols; amb la mateixa intensitat amb què s'esgargamellen cridant en plena nit el nom de la seua nació, després d'un gol, o al final d'un partit guanyat; amb la mateixa desimboltura amb què pengen les seues banderes, amb bou o sense, i les deixen onejar al vent.

Puc entendre que se senten espanyols. Puc entendre —fins i tot— que se'n senten orgullosos. Sóc completament incapaç de compartir-ho, però ho puc entendre. No puc admetre, tanmateix, que aquells que fan tan notòria ostentació de la seua pertinença nacional, dels seus colors i dels seus símbols, pretenguen —l'endemà mateix— adoptar un posat elegant i distanciat, tot arrufant el nas quan uns altres parlen d'identitats, de llengües o de drets nacionals, per a declarar indolentment que ells no són nacionalistes, i que això dels nacionalismes és absurd i està passat de moda.

Si és absurd; si està passat de moda, que despengen ara mateix les seues banderetes dels balcons. I si no ho fan, que renuncien a donar lliçons de modernitat a aquells que no sentim com a propis els seus símbols ni la seua pàtria. / hortaestant.blogspot.com