Paraula mèdium
Siri Hustvedt cerca la seva identitat en un assaig en què reflexiona sobre la malaltia, la literatura i la memòria
Durant un discurs públic d'homenatge al seu pare, mort dos anys abans, l'escriptora nord-americana d'origen noruec Siri Hustvedt va començar a tremolar violentament de coll cap avall. No va ser cap atac d'epilèpsia, però sí que va ser prou intens com per alertar l'escriptora que alguna cosa important havia passat durant aquell panegíric, una cosa relacionada segurament amb el seu pare.
Aquest és el punt de partida de La mujer temblorosa o la història de mis nervios (Anagrama), una crònica del seu recorregut per trobar un diagnòstic a la seva misteriosa malaltia entre les diferents disciplines científiques, al mateix temps que suposa una recerca de la seva pròpia identitat: qui era aquella dona tremolosa que desafiava l'oradora serena que solia ser, una dona que aflorava ara i adés quan s'havia de posar davant del públic?
“Al principi em vaig preguntar què és el que controla la nostra ment. Al final vaig arribar a la conclusió que aquella dona tremolosa era jo mateixa”.
Hustvedt va recorre a diferents especialistes, tant neuròlegs com psiquiatres, que li van proposar solucions a base de medicaments, però cap no va funcionar. “Jo estava convençuda que l'origen dels meus tremolors era de tipus emocional i no fisiològic”. Al final del seu recorregut, i encara no guarida dels tremolors, Husdvedt va decidir posar-se a les mans d'un psicoanalista, una teràpia que segueix actualment.
Hustvedt denuncia la compartimentació excessiva de la medicina al·lopàtica (mentre que la psiquiatria estudia la ment, la neurologia se centra en el cervell) i reivindica la necessitat d'un enfoc global que permeti aproximar-se al pacient com un tot amb una història i unes circumstàncies concretes. Per aquest motiu, l'escriptora participa des d'uns anys ençà en un grup d'estudi integrat per neuròlegs, psiquiatres i psicoanalistes que estudien el cervell per crear un nou camp, la neuropsicoanàlisi. “Es tracta d'abastar la complexitat de la malaltia proposant diferents models per observar el mateix símptoma”.
Ésser narratiu
De la seva banda, Hustvedt contribueix en aquest grup amb tallers literaris per a pacients internats en centres psiquiàtrics. La seva eina per a guarir la ment: la literatura: “Els éssers humans són l'únic animal amb capacitat narrativa i això ens permet veure'ns des de fora”. Gràcies a la capacitat de la literatura de crear sentit la narració té –afirma Hustvedt– un “valor curatiu”.
Ara bé, l'autora d'Elegia per a un americà es planteja: per què escrivim una història i no una altra? La resposta ja l'ha meditada: “Perquè la història està en l'inconscient i en l'acte d'escriure-la només l'estem passant al conscient”. La memòria juga en aquest procés un paper fonamental perquè “a l'hora d'escriure ficció recuperem el passat i pots visualitzar-te en el futur”.
La parella del també escriptor Paul Auster considera que, amb tot, la malaltia té algun aspecte positiu: “És fascinant veure que aquestes malalties neurològiques formen part d'un mateix, i les migranyes, les al·lucinacions i les tremolors formen part de la meva història”. Hustvedt reconeix que el fet de ser hipersensible (té una empatia exacerbada i pateix del fenomen anomenat sinestèsia de tacte-mirall) ha estat “essencial” per al seu art.
