Jaume Roures: “El futbol ha de ser de pagament perquè funcioni tot l'espectacle”

L'únic que feia era expressar una diferència i una discriminació en el tema del partit en obert que no passen enlloc més; és només perquè el futur president de la comunitat asturiana [José Luis Álvarez Cascos, quan era viceprimer ministre del govern d'Aznar] s'ho va treure de la màniga fa molts anys...

Sí, diguem-ne que va expropiar uns drets que són dels clubs sense cap mena de compensació. Aquí hi ha dos greuges. L'un, que els expropiïn una cosa sense compensar, i l'altre, que això no passa en cap més país i perjudica la gestió quotidiana del conjunt dels drets. El futbol, per assolir les quotes d'ingressos requerides per fer funcionar tot l'espectacle, cal que sigui de pagament; els directament perjudicats són els clubs.

De moment hi ha una llei en vigor que estableix que hi hagi un partit en obert, i no veig que això hagi de canviar a curt termini.

Això és molt complex, perquè al final, en tot el tema del futbol, són vasos comunicants i és evident que l'existència, per llei, d'un partit en obert perjudica el desenvolupament del futbol de pagament. I això acaba perjudicant tothom, principalment els mateixos clubs. S'han de trobar els equilibris necessaris. És evident que una de les raons, tot i que n'hi ha d'altres, del poc desenvolupament de la televisió de pagament a l'Estat espanyol respecte d'Europa és l'existència d'aquest partit en obert. L'espectador sap que pot veure gratis un partit de futbol per jornada, i té menys incentius per contractar un canal de pagament. El resultat és que aquest tipus de televisió representa un 25% a l'Estat, respecte d'un 50% a Europa.

No, perquè igualment hi ha d'haver Barça i Madrid en obert, perquè hi ha la llei de l'interès general i perquè les televisions que ara emeten en obert no tindrien interès a emetre en obert si el seu paquet no tingués una qualitat determinada, que passa per incloure-hi partits del Barça i del Madrid.

Això ho feu els periodistes perquè si no sembla que tingueu dificultats per titular. Aquestes coses em sorprenen molt. I ja fa temps que he deixat de manifestar-me a favor o en contra de res. És igual, diguis el que diguis, et retrataran com vulguin. I això que la gent del Libération són seriosos.

Sí, i en Toni Albà és amic meu.

Com que tampoc hi puc fer res, acostumo a ser molt pràctic. Però no m'enfadaré ni amb l'Albà ni amb en Toni Soler.

Hi ha dies que fa més o menys gràcia que d'altres. Als meus fills no els agrada gaire, la veritat. N'he vist alguna que realment m'ha fet molta gràcia.

En primer lloc, nosaltres vam inaugurar aquest format a Andalusia, el 1994-95. I és un format que hem produït a TV3 durant anys amb l'En directe. I és un programa de molt d'èxit i amb molta audiència. També el fem a les Canàries i a més llocs. El que passa és que determinats mitjans de Madrid parlen molt de l'España directo perquè estan més preocupats de fer-nos mal que d'informar del que realment passa. Les televisions públiques tenen un problema d'estructura. El format d'España directo requereix unes mobilitats determinades que no són fàcils de fer o que fins ara s'ha demostrat que no són fàcils de fer a les televisions públiques, i d'aquí que nosaltres l'hàgim fet per a televisió durant més de setze anys; alguna raó deu haver-hi.

Les televisions públiques, pel que han d'apostar és per tenir audiència. Audiència amb una programació de qualitat o amb la programació de més qualitat possible. Jo crec que TV3 és un referent, un model en aquesta direcció. Després tenen el problema del finançament i de les estructures pesants que al llarg dels anys han anat desenvolupant. Les televisions públiques han de tenir garantit el finançament que els permeti fer continguts de qualitat, perquè puguin lluitar per liderar l'audiència. I hem de veure com garantim finançament, amb publicitat o sense, només amb l'aportació de recursos públics. Però el que no hem de fer és convertir les televisions públiques en una cosa testimonial, com els famosos documentals de La 2, que no es mira ningú. Aquest no és el model que a mi m'agrada. Ara, les mateixes televisions públiques també tenen deures a fer, com dotar-se de les estructures adients. Si no ho fan, es veuran obligades a retallar continguts, i perdran audiència. I això no soluciona el problema, l'agreuja.

Sí, tot i que crec que ahir [29 de maig, en la cobertura de la celebració de la Champions] es van passar una mica [riu].

El Barça és a l'ADN de TV3 i la fórmula 1 li dóna un milió d'espectadors; no hi ha gaires coses que et donin un milió d'espectadors el migdia d'un cap de setmana, que és un nou prime time; té molt de valor. Normalment són franges que no tenen audiència. La contribució de la fórmula 1 és molt important. Però també ha de tenir la capacitat, i jo crec que en tenia més abans que ara, per tenir els millors continguts per al Super3. El Super3, com a concepte sempre ha estat a l'avantguarda, fins que, d'una banda, la fragmentació, els temàtics i les majors, i de l'altra, les dificultats pressupostàries, han fet que no pugui estar tant al capdavant amb els continguts, i el Super3 em sembla importantíssim.

No sé si tots els altres canals, crec que en té massa. L'Esport3, no l'hauria fet mai. A banda de TV3, el Súper3 em sembla bàsic, el 3/24, el 33 em semblen bàsics... però per exemple el 33 té un problema pressupostari, de tenir bons continguts que el facin un canal cultural; no vull dir competitiu de grans audiències, sinó que pugui assolir audiències que tenia abans i que ara no té.

Perquè crec que no hi ha prou material per alimentar un canal d'esports que tingui consistència set dies a la setmana. La combinació del 33 de cultura i esports em semblava la millor. Crec que una televisió pública com TV3, el que és molt important és que sigui referent en tot el que faci, i ser referent vol dir que tens audiències al més significatives possibles o que estàs apostant per un servei públic clar, com pot ser el 3/24 o el canal Super3.

Crec que patim fonamentalment la crisi publicitària, de lectors anem molt bé. Som l'únic diari, d'abast estatal, que defensa un determinat concepte de Catalunya i del seu encaix a Espanya. Però, com tots els diaris, encara no hem trobat l'equilibri entre el paper i l'edició digital. Què passarà amb el paper? No crec que estigui en crisi a curt termini. El que passa és que la gent accedeix a la informació per múltiples canals, i els diaris hem de ser eines de reflexió.

Crec que sí, i això t'ha de fer ressituar a donar valor al paper, en un procés de més contingut, més profund. Internet, a part de tot el tema de la gratuïtat, té un gran problema, i és que hi circula de tot sense cap contrast, de molt baixa qualitat, i després sí que correm el perill, socialment parlant, de baixar el nivell d'exigència sobre el que llegim. El contrast de les coses cada dia està més frivolitzat. Això és un problema no només dels diaris sinó que serà social.

No sé què vol dir antic o revolucionari [rialles].

Tampoc crec que hagi canviat tant... Em sembla una meravella, que la gent surti al carrer i que denunciï que està pagant una crisi que ni ha causat ni n'és responsable. L'única cosa que em preocupa és que aquest procés no cristal·litzi amb propostes, algun nivell d'organització, de lideratge. Un mes dormint a les places, i segurament al final la gent se'n cansarà i se'n tornarà a casa, i això no seria gens bo. Hem d'aprofitar el que significa, perquè hi donin continuïtat.

No és el mateix. Tele 5 ha comprat Cuatro. Si algun dia volem vendre la cadena per les raons que sigui, doncs ja veurem a qui la venem. Una fusió és una cosa diferent: es fusionen dues coses i per tant la part minoritària no es dissol, sinó que ha de tenir un pes, el que s'acordi, una representativitat. Nosaltres tenim moltes experiències en fusions, perquè hem crescut així, fusionant-nos amb Globomedia... Sabem que és un procés. Però el procés ha de començar respectant les dues parts, i crec que aquesta és la diferència amb Tele 5 i Cuatro, i Antena 3 i La Sexta. Hi ha hagut moltes converses, i no estan trencats, els ponts. No ens hem discutit.

Tenim pràcticament acabada la pel·lícula documental sobre Rubianes, que anirà als cinemes per la qualitat del producte i perquè el Pepe tenia pes i repercussió i un ideari que era la base de tot el que feia. I en muntatge tenim la pel·lícula de Polanski basada en l'obra de Yasmina Reza Un déu salvatge, amb Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly, i que anirà al festival de Venècia.