Nacionalisme en vena

La sotragada social que el Campionat Mundial de Futbol està causant a la pell de brau no hi ha cap dubte que és polifacètica i dona per molt.

Hi ha, els qui afeccionats en aquest esport ara tenen el plat fort i sembla com si atrets per l'esdeveniment tan esperat, la resta de coses els estan de sobra. Tenim els qui al regolf de l'ambient creat pels mitjans i encomanats pels primers, s'hi pugen al carro i van de companys. Ací hi cap un ample ventall del substrat social, on podríem abastar, des del xiquet que li ve justet dir «Espanya!» , fins la velleta del cantó del carrer, que mai hauries pensat que allò li mouria el cos però ben a pit que s'ho pren.

Després estem, els qui, des de la indiferència assistim estupefactes, tot i que no és la primera vegada, al tot plegat del xou dels xous. I restem indiferents perquè a més que el futbol no ens convoca excessivament, la nostra selecció nacional tampoc no hi és.

Allí és on es magnifiquen les petites coses, és creen els mites, els mercaders fan fira, —hi ha una cervesa oficial!. Cervesa i esport?— i sembla que l'honor nacional s'hi posa en solfa. La parròquia oblida les misèries i penes d'aquest món per destil·lar tota la bilis emmagatzemada al llarg del que portem de crisi, i així engegar-li als pulmons una mica de bon vent. Be siga allà mateix on s'hi juguen els partits, o als carrers, places, casals, bars, cines i tota mena d'indrets on l'espectacle te la taula parada a més de tot tipus de preferències.

Hi ha també els polítics que passen una temporada una mica alleugerits, perquè allò tan antic de pa i circ encara rutlla i sembla que més que mai. Aquestos rebrien una bona alenada, vingut el cas que els seus futbolistes els hi feren la gràcia de portar-los la victòria; amb aquest caramel mirarien d'endolcir les ferides populars que estan mancades d'un bon guariment.

Però l'embranzida general i «futbolera», està aportant una gran dosi de nacionalisme espanyol als espanyols que no volen el nacionalisme... perifèric!. Per tot s'hi veu un gran desplegament de banderes, consignes, proclames i manifestacions. La vehemència i exaltació amb què és rebut cada pas o triomf que fa la selecció espanyola, engega més amor patriòtic i hom és nodrit d'un sentiment de pertinença cap allò espanyol com mai haguérem sospitat. Traques, trons i musiques festegen cada victòria tant o més com si fora la Festa Major.

Fora bo que els factòtums de l'espanyolisme militant, advertiren l'acreixement del sentiment nacional a causa d'aquesta fita esportiva. I admeteren, que si els hi semblen be les conseqüències aconseguides per a la seua nació, no haurà d'ésser tan malament això del nacionalisme. I sobre tot, que a Espanya, els hi vinga de gust o no hi ha més d'una nació.

Pel que fa a casa nostra, si ara hi posés el nas, alguna d'aquelles empreses especialitzades en esbrinar els gustos i sentiments del personal tot fent aquell qüestionament de: «Se sent vostè més valencià que espanyol, més espanyol que valencià, ambdues coses o cap d'elles», els resultats serien força esclaridors. Ací cada cop és practica més els primers versets de l'Himne Regional i ara, mentre fem bullir el perol de l'espanyolisme, més ens allunyem del nostre nacionalisme.