El psicodrama del futbol

Aull nu, el futbol del segle XXI sembla tan sols un espectacle global, amb una capacitat infinita per fer negocis. Com en cap altre fenomen de masses, en el futbol hi ha tots els ingredients propis de la globalització: diners, mitjans de comunicació, un llenguatge universal, la competició que genera espectacle, etcètera. En canvi, amb el Mundial de Sud-àfrica, hem tornat a descobrir que el futbol continua sent, també, política. És identitat nacional. És un dels símbols patriòtics més eficaços en plena crisi econòmica mundial. Si no, que ho preguntin als francesos, que han viscut com una humiliació nacional la derrota de la seva selecció en el camp de joc. O als argentins, que creien que amb Maradona de seleccionador reviurien els moments de glòria de Mèxic 86. O als espanyols, que es pensen que guanyant Alemanya s'esborren els dubtes sobre la fiabilitat de l'economia espanyola sembrats pel Deutsche Bank, la premsa alemanya o la mateixa Angela Merkel. I no cal ni que parlem dels catalans, que igual que amb l'Eurocopa
de 2008, vivim aquests dies envoltats de banderes rojigualdas en els balcons més inesperats i en quantitats que no vèiem a Catalunya des del franquisme.

A França, polítics i intel·lectuals fa dies que es pregunten si l'expulsió de Nicolas Anelka del Mundial per haver insultat el seleccionador o el motí dels jugadors negant-se a entrenar no és, en realitat, el reflex d'una joventut indisciplinada i alienada. Molt ràpidament, el debat ha deixat de ser sobre l'equip i tothom parla de l'origen nacional i ètnic dels jugadors, i de fins a quin punt la seva actitud és un símbol més de la banlieue, de l'atur juvenil, de la “xusma” que Nicolas Sarkozy va prometre que eliminaria dels barris de les grans ciutats quan fos president. Si l'any 1998 la victòria en el Mundial es va presentar com l'exemple de la nova França mestissa i jove, capaç de revifar la vella nació del declivi a què semblava destinada, ara, amb el fracàs a Sud-àfrica, els jugadors s'han convertit en els representants d'una classe social nova i perillosa. Per això obren novament el debat sobre si els jugadors que han deshonrat el nom de França al Mundial mereixen els sous de sis xifres que cobren, just en el mateix moment en què els escàndols successius assetgen el cap d'Estat i el seu govern: encàrrecs de milers d'havans de luxe, viatges de ministres amb avions privats per visitar projectes de cooperació, o el finançament irregular de la campanya del president amb diners de l'hereva de L'Oréal, la dona més rica del país. I encara que el govern francès intenti tapar totes les irregularitats amb un estrambòtic debat sobre la prohibició del burca al carrer, els francesos saben entendre perfectament el missatge de la derrota de la seva selecció al Mundial: la crisi econòmica està col·locant França i Europa al seu lloc; la societat està dividida i l'Estat està en procés de descomposició; i aquesta vegada ni el futbol els ha servit de gratificació simbòlica per oblidar els seus problemes nacionals.

El cas espanyol és encara més patètic. Deliberadament, José Luis Rodríguez Zapatero va decidir parlar del partit d'Espanya amb Alemanya en termes econòmics, comparant el diferencial del cost del deute espanyol respecte de l'alemany. Com si el que es decideix als mercats financers es pogués compensar en el camp de futbol. I ho va dir el mateix dia que els mercats tornaven a col·locar la prima de risc d'Espanya a nivells rècord, per la desconfiança en la recuperació econòmica. ¿Com s'atreveix a etzibar aquesta frivolitat a la cara dels milers de ciutadans que s'han quedat a l'atur? ¿O dels empresaris que veuen que se'ls nega el crèdit bancari perquè el cost del deute espanyol és tan alt, comparat precisament amb l'alemany? I els comentaristes de les cadenes de televisió estatals també cauen, volgudament, en el mateix parany. El relat sobre un equip de futbolistes humil,honest i que sap treballar en equip deriva cap a una harmonia del tot artificial quan es tenyeix de política: “¡Visca España!”titulava l'As a portada l'endemà del partit, precisament el diari que es va inventar l'absurd “villarato” per deshonrar Guardiola i el Barça. O “España vence unida”, escriu l'Abc a la portada, amb tota la intenció del món. O La Vanguardia mateix, a pàgina sencera, titula “Puyol cohesiona a España”. De cop, ha ressuscitat el talante de Zapatero en forma d'equip de futbol, i Espanya ha confós la pantalla plana de la televisió amb un mirall. Induïts per l'engany de Rodríguez Zapatero, els espanyols s'identifiquen amb l'èxit dels jugadors de la selecció i es pensen que el bon joc dels futbolistes és un paradigma de l'Espanya actual. Que ningú no s'enganyi. Si Espanya guanya el Mundial, serà perquè els jugadors són bons. Perquè són els millors del món. Però que no ens confongui la gesta de Durban amb la crua realitat ibèrica: que l'Estat viu una crisi institucional de primer ordre i una depressió econòmica de difícil solució.