Xec en blanc, xec sense fons

Molt s'ha escrit en els darrers anys sobre l'anomenada cultura del no a Catalunya. El fenomen Nimby, not in my backyard, que podríem traduir com “no al pati del darrere de casa meva”, ha alentit, frenat o descartat grans projectes d'infraestructures que ara servirien com a dinamitzadors de la nostra economia. A diferència del que passa en altres llocs, en massa ocasions els catalans som incapaços de posar-nos d'acord amb grans projectes de país al·legant que falta unanimitat.

Tanmateix, tant o més nociva que la cultura del no ha estat la cultura del sí. Del sí a tot. I del tot és gratuït, especialment a tot allò que fa referència a les infraestructures. Hem assistit en els darrers anys a una cursa desenfrenada entre administracions per veure qui invertia més en cada territori. Una lluita per fer estudis, projectes i obres que només atenia a la quantitat de zeros –milers de milions d'euros– que anaven al darrere de la primera xifra i no pas als rèdits socioeconòmics que presentava cadascuna d'aquestes infraestructures.

Una cursa que ens ha portat on som ara. Una competició que encara té menys sentit si es té en compte que en els darrers anys les principals administracions de Catalunya havien estat controlades per un mateix color polític, el del PSC, que va implantar una política de xec en blanc, i va hipotecar el futur del país fins a límits insospitats i insostenibles. La perillosa política de xec en blanc, en realitat va ser una temerària política de xecs sense fons. Es va gastar el que es tenia i el que no es tenia, i el més greu de tot és que el 2008, quan els símptomes de la crisi ja eren evidents, no només no van frenar aquesta espiral diabòlica, sinó que van prémer l'accelerador a fons.

Mostra d'això és que l'antic Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) es va gastar 241 milions més del que havia pressupostat el 2010, el que representa ni més ni menys que un 16% més del pressupost. No és estrany que aquesta falta de rigor financer ens hagi portat a la situació d'haver de pagar cada dia 6 milions d'euros d'interessos als bancs.

Un exemple ben clar de la manera com s'han fet les coses en els darrers anys és el forat negre que representa la línia 9 del metro. L'any 2003, el conseller Joaquim Nadal va heretar un macroprojecte començat en època de CiU, amb un cost de 2.700 milions d'euros. Cal ser autocrítics i dir que segurament aquest cost no era del tot ajustat. Probablement per això, el mateix Joaquim Nadal va encarregar una auditoria que va xifrar la inversió final en 3.700 milions d'euros.

A partir d'aquí, però, la cosa es va anar embolicant incomprensiblement i, any rere any, la línia 9 va anar pujant de cost sense cap explicació raonable del conseller Nadal. Els canvis de traçat, la inclusió de noves estacions o el fet d'adjudicar els acabats de les estacions a arquitectes de prestigi van acabar portant el cost de la línia 9 fins als 6.900 milions d'euros. Sí, ho han llegit bé. És pràcticament un 50% més del que el Ministeri de Foment tenia previst gastar-se en tot el pla de rodalies de Barcelona. En una sola línia de metro!

El més greu de tot plegat, però, és que la Generalitat no tenia els diners per pagar la línia. Però, en lloc de racionalitzar el projecte o allargar els terminis de construcció, es va optar pel funambulisme financer. Es va seguir construint el túnel finançant-lo amb la venda de les estacions, la concessió de les quals es va atorgar a canvi de caríssims cànons d'ús anual. I la bola de deute es va anar fent gran. Tan gran s'ha fet que els interessos acabaran més que duplicant el cost de l'obra. Ara com ara, els compromisos de pagament per la línia 9 del Departament de Territori i Sostenibilitat s'eleven fins a 16.000 milions, amb venciments que arriben fins al 2044.

Per tot plegat, alguns exresponsables polítics haurien de ser més curosos a l'hora de signar segons quins articles per treure's les puces de sobre. Va ser la seva irresponsabilitat la que va conduir Catalunya al llindar de la fallida financera. Eren ells els qui tenien la responsabilitat de governar. Eren ells els qui sabien quins recursos tenia la Generalitat. I, per tant, van ser ells els que van signar una hipoteca que no només pagaran els nostres fills, sinó que ho faran també els nostres néts.

Cal, doncs, que prenguem tots plegats nota d'on ens ha portat la política del xec sense fons del tripartit. Els exemples de Grècia i Portugal ens són massa propers per seguir el perillós camí d'augmentar el dèficit. Cal una nova política d'infraestructures a l'altura dels temps que corren. Una política que prioritzi tots aquells projectes al servei dels ciutadans, que generin noves oportunitats econòmiques i llocs de feina. En definitiva, infraestructures que contribueixin a crear riquesa i no a disparar els deutes del nostre país.