Vivint en el temps de les cireres

Tinc tendència a dubtar, però no si he de dir la fruita que més m'agrada: Les cireres. Els ho comentava a uns amics de Torroella que van oferir-me els últims fruits, sublims, del seu cirerer. A mi em passaria com aquell vell d'El gust de les cireres, la pel·lícula d'Abbas Kiarostami: quan es disposava a penjar-se d'un cirerer, va tastar-ne la fruita i va decidir no suïcidar-se. Des d'aquell moment, les circumstàncies que li havien fet desitjar la mort no van canviar, però sí que va transformar-se el seu gust per la vida. Ho entenc: quan menjo cireres, sento justificada l'existència. Quan mossego una bona cirera, que primer ha de ser dura perquè el suc es vessi a la boca, sento una dolçor vermellosa que em renova el gust per la vida. Mai, però, no en menjo si no és el nostre temps de les cireres. Accepto que les cireres són un plaer que no pot tenir-se sempre i que, de fet, aporten una felicitat que, com a efímera que és, es viu més intensament. Hi ha, però, una alegria afegida: a diferència d'altres moments de felicitat, que són irrepetibles, el temps de les cireres torna i ho fa justament quan la primavera ha arribat a la maduresa fins a començar l'estiu, i el cos, encara que menys cada any que passa, experimenta una sensualitat més viva. A vegades he pensat que el fet que m'agradin tant les cireres té a veure amb el fet que jo vaig néixer en el seu temps. Ho he desestimat cada vegada perquè em consta que altres amants fervents d'aquesta fruita no han nascut entre el maig i el juny. Però sí que crec que les cireres pertanyen, com correspon al seu temps, al signe dels bessons. Que les cireres són bessones, ho fa present que acostumin a presentar-se de dues en dues d'una manera que convida a posar-te-les d'arracades. Un joc après en la infància que continuo practicant recordant la mare, que me'l va ensenyar i amb la qual sempre vam menjar cireres duent-ne un parell a cada orella.

He parlat d'El gust de les cireres, de Kiarostami. No crec que sigui casualitat que m'agradin les obres amb cireres en el títol. És clar que també m'apassionaria L'hort dels cirerers, de Txèkhov, si, posem per cas, dugués per títol L'hort dels tarongers. Però em sembla que no és per res que es tituli L'hort dels cirerers i, encara que ja ho sé que és una ociosa malgastadora que ha dilapidat la seva herència, entenc que Lubova Andreievna Ranevskaia no vulgui que s'arranquin els cirerers perquè Lopakhin pugui construir al terreny cases per a estiuejants. Els temps canvien i, sentint que el seu món s'enfonsa, s'arrapa als cirerers. També he de dir que vaig conèixer i estimar el cinema de Marc Recha amb L'arbre de les cireres, una altra obra que a la seva manera delicada parla del pas del temps, i que gràcies a un homenatge que se li va fer al cineasta al festival d'Osca vaig descobrir les delicioses cireres de Bolea. Hi vaig anar un dia, a Bolea, coincidint amb el meu aniversari, i em vaig regalar cinc quilos de cireres de categoria superior.

He parat un moment d'escriure per anar a buscar el meu exemplar d'El temps de les cireres, de Montserrat Roig. El pas del temps m'ha clavat una bufetada en llegir la data en què vaig comprar-lo: juny del 77. Havia de ser un mes de juny, just durant el temps de les cireres. El títol de la novel·la de Montserrat Roig, que hi va narrar els efectes del franquisme en la burgesia barcelonina i les contradiccions dels opositors en els últims anys de la dictadura, és un reconegut homenatge a la cançó Le temps de cerises, que va escriure Jean-Baptiste Clement, poeta de la Comuna de París, expressant el desig de la revolució i d'un avenir més just associat al temps de les cireres, que per sempre més serà evocat com a promesa de felicitat. Però, recorda el poeta, quan arribi el temps de les cireres també hi haurà penes d'amor. El poeta, però, no les tem ni vol evitar-les perquè no és covard davant de la vida i de l'amor: per viure la felicitat s'ha d'afrontar el risc de perdre-la. Charles Trenet, Tino Rissi, Yves Montand, Juliette Greco i, entre molts altres, fins el grup Désirs Noirs han versionat aquesta cançó popular, revolucionària, vital i amb un rerefons de malenconia. A París, a prop de la Bastilla i entre els bulevards Henry IV i Bourdon, hi ha un petit carrer que és un dels que prefereixo de la ciutat: La Rue de la Cerisaie, on hi ha un bar antic on serveixen un vi esplèndid. El seu nom és, evidentment, Le Temps de Cerises.