“Un sí unilateral passaria el problema a escala europea”

No ha estat un canvi d'opinió, perquè la qüestió no es presentava tan nítida. No és que jo defensés el pacte fiscal per cap compromís. El concert econòmic solidari podria haver estat la clau raonable d'una solució política, i encara pot ser-ho, sempre que s'arribés a parlar i a discutir-ho. La demanda d'una consulta va agafar mig món per sorpresa.

És el seu dret i pot ser que tingui raó que l'altre debat està superat. Però insisteixo que és un procés polític, i en algun moment caldrà seure a discutir-lo com a tal.

No ho crec. Si ho analitzes és relatiu: té el major deute, però també un 20% del PIB espanyol. És lògic, doncs. Si veiem el dèficit en proporció al seu PIB, això de Catalunya no és un escàndol respecte a Europa.

No del tot. L'ofec econòmic, ho miris com ho miris, es pot al·legar a gairebé tot Europa. “Estem fins al coll, què us distingeix?”, diuen. No crec que sigui base suficient per armar un argument independentista.

No necessàriament. La crisi econòmica, que l'aguditza, encara donarà vint tombs més, i no és el fons de la qüestió, que arrenca abans, sota govern socialista, amb la reforma de l'Estatut i la decisió del TC. Aquí hi ha la llavor. Hi ha un abans i un després de la sentència del 2010.

Sí, però tampoc gaire, si bé és cert que en l'estratègia de la Generalitat hi ha una dimensió internacional. Evidentment, que Escòcia voti l'any que ve sobre la seva relació amb el Regne Unit hi repercuteix. Tothom n'és conscient, i el govern català més que ningú: “Per què poden votar i nosaltres no?” És una versió simple si és vol, però és així.

No del tot, la història sempre és diferent, però resulta difícil, per molt que es reivindiqui una clàusula de la Constitució, que aquí no es pugui votar. Allà es vota, i ningú ho dramatitza. Hi ha una batalla campal, però política: uns defensant la independència i els altres no. Res passa en el buit al final, jo hi veig un triangle: Catalunya mira a Escòcia perquè ja té la decisió a la mà; Escòcia mira el concert basc perquè, tot i que és inconfessable, en el fons crec que és el grau d'autonomia fiscal que els interessa a mitjà termini, més que la independència. I els bascos miren els catalans perquè si tira endavant el concert solidari posaria en relleu que el seu no ho és.

I té raó: primer aclarim el tema de la independència, i després veurem. És la naturalesa d'aquests partits nacionalistes centrals: obren dins de l'ambigüitat sobre el tema principal, que és la sobirania.

És clar. Només que no veig per què s'escandalitza tant. Són els mateixos partits a tot arreu, i no es van escandalitzar després de la guerra freda amb la desintegració de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Iugoslàvia... Els semblava el més normal. Dins de casa, res, tot ho tenien resolt. Cal ser una mica més humil.

Siguem realistes: no hi entrarà. Sota els seus criteris, seria immiscir-se en temes interns dels membres.

Fa la impressió que es repeteix el mecanisme: la UE es fica en la política econòmica espanyola, i ara Madrid ho replica de cara a les comunitats. Però el deteriorament de la imatge d'Europa és alarmant. Tinc doble nacionalitat, i cada vegada que vaig a Irlanda em sorprèn molt el creixent antieuropeïsme d'un país instintivament europeu. Per a Irlanda, Europa sempre va ser una grandíssima oportunitat per sortir de la influència anglesa. Ara ha canviat molt amb la crisi.

Són països europeus, dins d'estats plurinacionals. No sé al final quin argument podria esgrimir Europa per excloure'ls. Ara, tots sabem que en el procés polític existeix el vet.

Depèn del resultat. Si fos aclaparador, ho convertiria en un problema polític a escala europea, i crec que s'imposaria el pragmatisme. Si fos del 50% més 1, crec que no. Ara és un problema en l'àmbit d'Espanya.

Sospito que no hi ha pensat gaire gent, però crec que sí, que es pregunten per què uns sí i altres no. L'any vinent, fins al referèndum escocès, això sortirà cada cop més.

Dubto profundament que hagin arribat a aquest grau de detall.

És que és un bon lloc! No he vist el web, però recomanaran qualsevol lloc que reuneixi certes condicions geogràfiques, desenvolupament industrial, estabilitat financera, interconnexió econòmica europea, etc. I és clar, estabilitat en normes d'inversió, la qual cosa no sempre equival a estabilitat política.

Que jo sàpiga no s'ha donat que un contracte signat l'any 2000 es revisa de forma arbitrària al 2010. En aquest sentit, les regles de l'estat de dret imperen.

En els temps bons no pots fer res malament. I en els dolents, sembla que tot el que facis és dolent. Així passa també amb els països, també amb Espanya. Ni abans era un miracle, ni ara és un desastre. Té fortalesa, un patrimoni enorme, sobretot la seva gent, i això cap crisi ho pot eliminar. Les percepcions poden ser molt extremes, positivament o negativament, i ara estem en territori negatiu, però de forma exagerada. Hi ha problemes estructurals, de lideratge, tot el que vulguis, però les empreses exportadores més fortes d'Europa fora d'Alemanya són les d'aquí, per exemple.

Mai he sentit a cap funcionari europeu pensar en aquests termes. D'on ho treuen? No conec ni un sol exemple que s'hagi parlat d'això.

Hi ha un procés polític, i per tant el mitjà principal per enfrontar-lo ha de ser polític.