“Els catalans sou més d'arròs que de pasta”

Sí, exacte. Són receptes que pot fer tothom i no porten cap ingredient estrany que no trobis al mercat o a la nevera. Si avui tens carbassons, busques en la llista d'ingredients del blog quines opcions pots cuinar. També hi ha contribuït el fet de ser monotemàtic: només parlo de pasta, no sobre cuina italiana.

És un error no només de Catalunya, també de França, Anglaterra... La recepta de la carbonara, com que s'ha internacionalitzat, no és l'original italiana. No dic que no sigui bona, amb crema de llet, però després no en digueu carbonara. És com si faig un rissotto amb gambes i dic que he fet una paella. També s'estranyaven que mengés pasta amb cigrons o carbassa. Per tot això vaig veure que la pasta, que té possibilitats infinites, estava poc explorada, i vaig decidir fer el blog.

Sí, des de pasta amb mongetes seques, verdes, albergínia, peix, cloïsses, tonyina fresca... Això sí, en poca quantitat, 80 grams màxim, i si hi incorpores verdura i proteïna, tens un plat complet.

Depèn una mica del costum de adascú, però l'avantatge de la pasta al dente és que la textura permet mastegar-la, trigues més temps a menjar i t'omples, et sacies més. Si és massa tova te l'empasses sense mastegar i menges massa de pressa.

És una anècdota que va passar amb una persona que va venir a Nàpols i va demanar espaguetis amb cloïsses acompanyat de parmesà. I el cambrer li va dir que no li ho podia portar perquè no s'adequava. No posem mai parmesà a la pasta amb peix, amb cloïsses, gambes... Fes la prova en un restaurant d'aquí i demana parmesà en un plat de pasta amb peix; si te'n porten no són autèntics italians. En l'últim llibre d'Andrea Camilleri hi ha un diàleg entre el comissari Montalbano i el seu company, que volia posar parmesà amb la pasta amb peix. I Montalbano, que és molt gastrònom, li respon que si ho fa li talla la mà.

La pasta fresca, m'ha explicat en Sandro Dessi, és un producte inacabat. Mentre al sud d'Itàlia hi havia totes les característiques meteorològiques perquè la pasta s'assequés al carrer –abans es feia així–, al nord d'Itàlia el temps era diferent, costava que s'assequés al sol, i van començar a afegir-hi l'ou i se la menjaven així, crua, no assecada. Hi ha més botigues de pasta fresca a Barcelona que a Nàpols. La meva àvia mai ha fet pasta fresca, només nyoquis, en format de pasta seca, amb aigua, farina i sense patata. Vaig tastar per primer cop la pasta fresca amb quinze anys.

Hi ha variacions infinites. A Nàpols menjaràs més pasta seca i al nord d'Itàlia, sobretot a l'Emília-Romanya, pasta fresca. A casa no n'hem menjat, no la sé fer, i al blog només hi escric del que sé fer. Em demanen molt receptes amb tomàquets secs; jo no sé cuinar-los, i no n'hi poso.

I tant! La meva família política és molt més d'arròs que de pasta, que a casa agrada molt. El meu marit recorda el primer cop que va menjar espaguetis. I la pasta, no diria que és exòtica, però ha entrat tard en la dieta dels catalans.

Del llibre, una pasta amb crema de carbassons, que no té cap secret, però ha tingut molta acceptació. Al blog, el pastís d'albergínies tan típic napolità. En faig una variació amb fulles de pasta de lasanya.

Hi ha les receptes que no poden faltar a més d'un pròleg fantàstic de Fermí Puig. Els italians no combinem qualsevol pasta amb qualsevol salsa, per això hi ha un glossari dels 30 tipus de pasta més comuns que es poden trobar aquí –a Itàlia n'hi ha més de 200– amb el seu dibuix i les salses que s'hi adeqüen millor.