Els professors motivem els alumnes a la lectura?

Llegint el titular pensaríem que la resposta és òbvia: i tant que els motivem, som professors i ens desvivim per motivar-los contínuament. Des de ben menuts que els posem llibres de lectura en la nostra llengua. Els ajudem en la mesura que ho necessiten, procurem que s'adeqüen als seus interessos, que siguen llibres que estiguen ben escrits, si pot ser d'autors nostres —que cal utilitzar els poquets mitjans a l'abast perquè tinguen eixida les obres escrites en català; que ja sabem que cap a l'orient no ens els faran massa cas...—. Tot un reguitzell de variable certes i ben argumentades d'un treball tan digne com poc valorat. Ser mestre —m'agrada més la paraula mestre que la de professor per raons que ara no comentaré— és d'una grandíssima responsabilitat; i ser-ho de llengua i literatura catalana al País Valencià és quasi que una heroïcitat tenint en compte els mandataris polítics que tenim i el seu demostradíssim amor per la llengua dels valencians amb un sistema educatiu que el margina a ser una llengua morta que només sobreviu dins de l'aula, i generant un sistema de valors contraris al seu ús; com així es veu que han anat imposant en els darrers anys des de la política oficial de la Generalitat.

Amb aquest jou toca llaurar. Però, tornem a la pregunta inicial: els motivem a la lectura? Aconseguim inocular-los el virus del plaer per la lectura?

Jo sóc professor de la matèria en qüestió i escriptor. He fet un grapat de novel·les juvenils, d'aquelles que es posen als centre d'ESO i batxiller com a lectures —obligatòries o voluntàries, fa el mateix— i em fa molta tristesa quan veig alumnes estudiant-se la novel·la perquè els han d'examinar d'ella (com que són decisions departamentals, a mi també em toca fer-ho alguna vegada i ho faig a contracor, i trampejant el professorat tant com puc). La literatura és el plaer de llegir. Els autors contem històries i procurem crear bellesa amb el llenguatge. Volem que el lector somnie lliurement pels coixins de l'obra. Una obra que ha de cuidar el què i el com; allò que conta i com ho conta. No ho escrivim per martiritzar els alumnes amb llargues sessions de memorització perquè després demostren allò que han entès i han sigut capaços de retenir. Per analitzar unes pàgines de literatura ja estan els llibres de text on un grup d'especialistes ens han adjuntat fragments literaris i ens forneixen d'una bona bateria de qüestions i d'orientacions suficients perquè l'alumne s'hi aplique i en traga profit acadèmic. Però pel que fa a la literatura, no hauríem d'examinar-los per a pagar-los el percentatge de nota amb què els hem valorat per a l'avaluació. Així només aconseguim que odien llegir. Aquesta animadversió la comprovem els professors en el dia a dia només parant una miqueta l'orella quan s'expressen lliurement entre ells. Què ens semblaria a nosaltres si cada vegada que anem a veure una pel·lícula de cinema o un quadre de museu sabérem que en eixir hi hauria un tribunal examinant-nos i avaluant la nostra vida? Supose que perdríem eixa sensació de relax amb què ens abandonem davant del fet artístic i deixem que ens penetre la bellesa de l'obra. Què més fa que hi haja gent que n'haja tret més profit que d'altres? A tots ens ha servit, a tots ens ha estat vàlida l'experiència. I per això ens agrada el cinema. Doncs intentem fer el mateix amb els nostres alumnes. Que les proves que els professors els posem per assegurar-nos que s'han llegit la novel·la servisca només per a d'això: per a saber que se l'han llegida. En qualsevol prova d'aquestes tots els alumnes, que han llegit l'obra, havien de traure una nota altíssima, quan no la màxima. Només hem de mesurar el fet de la lectura, no la profunditat de la lectura. No els matem el gust de llegir. Fem-ho bé o aconseguirem que odien la literatura.

Salut i Terra.