Luis Rojas Marcos: “Si no pots oblidar, el cap se t'omple d'escombraries”

Sempre és un plaer escoltar el doctor Luis Rojas Marcos. Pel que diu, però, sobretot, per la proximitat i la calma que transmet quan ho diu. El psiquiatre espanyol torna a les llibreries amb Eres tu memoria (Espasa), una obra en què no tan sols ens descobreix aspectes sorprenents del funcionament del nostre cervell, sinó que ens dóna les claus per comprendre fenòmens que experimentem cada dia i que amb prou feines podem explicar-nos. Com el misteri de la Santíssima Trinitat, la memòria també és, alhora, una i –en aquest cas– quatre (autobiogràfica, semàntica, motora i de treball). La memòria pot fer mal però, per sobre de tot, ens protegeix.

Som gaire cosa més que la nostra memòria?

Sense memòria no seríem qui som. Som el que recordem. Una persona que hagi perdut la memòria o un malalt d'Alzheimer no té identitat ni tampoc sentit de continuïtat. No saben qui són i, si el problema és més seriós, no entenen les paraules. Ni tan sols es recorden de muntar en bicicleta...

Sabem que la memòria no és objectiva, sinó creativa... Això vol dir que modelem els records segons la nostra conveniència?

La memòria no és un disc dur d'ordinador. Pot ser-ho per a dades molt concretes, però quan es tracta de records no només reprodueix, sinó que reconstrueix. Els records que tenim de fa cinc o deu anys es van transformant amb el pas del temps. Hi anem afegint, sense adonar-nos-en, coses que hem après més tard. Hi afegim informació que abans no teníem de manera inconscient. La memòria també tracta d'eliminar les incongruències i controla allò que guardem i el que esborrem. Intenta enfocar les coses positives per evitar-nos la depressió.

Necessitem adequar els records a la nostra realitat present?

De vegades sabem que ens va passar alguna cosa, bona o dolenta, en la infància, però no recordem exactament què va ser perquè només en tenim un sentiment vague. El que acostumem a fer en aquestes situacions és donar a aquest sentiment un argument. A poc a poc, construïm una història que no és veritat, sinó que és una creació inconscient. Són els records implantats, un fenomen que es va estudiar molt als anys noranta, quan es donaven casos d'adults que, de sobte, recordaven que havien estat violats o maltractats en la infància. Vint anys després, no només recordaven el sentiment d'agressió, sinó que en donaven tot tipus de detalls. Amb el temps, es va veure que molts d'aquells detalls havien estat implantats, sense mala fe, per la necessitat que tots tenim de crear un argument coherent.

Així doncs, la memòria és un mecanisme de defensa?

Sí perquè, excepte en casos de persones deprimides, tendim a recordar més les coses positives que les negatives. De vegades, fem coses i ens sentim malament, però la memòria busca la manera de justificar-ho: no va ser culpa meva, va ser mala sort...

Però de vegades també ens castiguem amb records obsessius...

La memòria enregistra, emmagatzema, reconstrueix i evoca. Però, de tant en tant, no controla bé la sortida. Llavors apareixen els records repetitius negatius que no pots deixar de tenir.

El fet que no tinguem records previs als tres o quatre anys de vida té a veure amb l'adquisició del llenguatge, com si fóssim incapaços de recordar allò que encara no podem expressar amb paraules?

Podria ser, perquè a aquestes edats el cervell no ha madurat prou i el llenguatge és un dels signes de maduració cerebral. Un nen d'un any pot recordar d'un dia per l'altre que, si plora, la mare li donarà menjar. També recorda allò que li agrada o el que li fa por. Però quan sigui més gran no en recordarà l'experiència. Hi ha una mena d'amnèsia fins als tres anys. Hi ha persones que asseguren que recorden coses de quan tenien aquesta edat, però el que recorden és allò que els pares li van explicar quan ja tenia set o vuit anys.

Quin paper juga la memòria en la construcció del futur?

Un pot imaginar-se com serà la seva vida d'aquí a cinc anys tenint en compte qui és i tot el que li ha passat abans. Les persones que perden la memòria històrica de la pròpia autobiografia tenen dificultats per imaginar-se el futur. Parlant amb persones que han perdut aquest tipus de memòria, encara que conservin el llenguatge i que sàpiguen com es fa un cafè, veus que no són capaces d'imaginar-se més enllà del present.

(Rojas Marcos s'oblida en aquest moment de l'entrevista d'alguna cosa que volia explicar. La idea li torna al cap... li'n torna a marxar... De sobte, recupera el fil i reprèn la resposta abans que la memòria el traeixi un altre cop.)

Quan planifiquem alguna cosa per a l'endemà, o per d'aquí a un mes, estem projectant la nostra memòria autobiogràfica cap al futur. Però aquest tipus de memòria també es debilita, sobretot amb l'envelliment. Per això fem servir trucs i recursos que ens ajuden a recordar aquest tipus de coses: notes, agendes... però, tot i així, sovint les oblidem. Si jo li dic que multipliqui 24x4...

96.

Què ha pensat per arribar al resultat?

He fet la multiplicació mentalment.

Primer ha de recordar el 24 i, per a això, ha de fer servir un tipus de memòria de treball. Si truca a informació perquè li donin un número de telèfon i no té un bolígraf per apuntar, segurament el repetirà per recordar-lo. És un altre tipus de memòria, que és la més fràgil.

Per què hi ha persones amb tanta facilitat per recordar detalls o que memoritzen un número de telèfon ràpidament?

Hi ha gent que té millor memòria per causes genètiques. Bessons idèntics que en néixer van ser adoptats per pares diferents tenen un grau de memòria molt semblant. Però un altre factor molt important és el nivell educatiu. La persona que estudia i aprèn de manera consistent al llarg de la vida té més bona memòria. Si, a més, protegeix el seu cervell de l'impacte de l'arteriosclerosi, de la diabetis o de la falta de vitamina B, encara millor. L'alcohol, certs tranquil·litzants en dosis continuades, cops al cap... tot això també afecta la memòria. Els boxejadors la tenen fatal.

I l'envelliment?

Amb els anys, la memòria es debilita. El procés comença per la memòria d'operacions, després es perd la memòria dels successos recents (què vaig dinar ahir...) i l'autobiogràfica. La memòria semàntica –el nostre diccionari– i les activitats que hem après –la memòria motora– triguen més a esborrar-se. Però a partir dels 50 anys es comencen a perdre aspectes de la memòria de manera més o menys ràpida. I després hi ha les demències...

Amb tot, l'oblit és necessari, ni que sigui per higiene mental?

L'oblit també forma part de la memòria. Les persones excessivament memorioses, que són poques, et diuen que això interfereix en les seves relacions. Són una minoria, però se'n recorden de tot, sobretot perquè en guarden imatges. El millor mètode, i el més antic, per recordar coses és posar-hi imatges. Si no pots oblidar, fins i tot la bajanada més inútil, el cap s'omple d'escombraries. Gràcies a l'oblit, perdonem, girem full i obrim nous capítols de la vida.

Però vostè alerta de l'amenaça que pot suposar internet, ja que ha creat una memòria inesborrable i de domini públic.

Podria ser la fi de les segones oportunitats. Si algú als 18 anys va cometre un delicte o va fer una cosa mal feta, resulta que, quan en té 30 i ja s'ha rehabilitat, qualsevol pot entrar al Google i assabentar-se de la seva història. Conec casos concrets en què unes fotos al Facebook han posat fi a alguna carrera professional. Però és que molts joves pengen les seves fotos privades al Facebook sense pensar en les conseqüències que això pot tenir. Internet desafia la idea de l'oblit, però, malgrat tot, hem d'adaptar-nos a aquesta nova realitat i continuar oblidant, perdonant i donant oportunitats a la gent. Aquest és el gran repte.

Calen bones dosis de bona fe...

Jo formo part d'un tribunal del consell de medicina dels Estats Units que es dedica a entrevistar metges que han perdut la llicència i que la volen recuperar després d'haver pagat la pena que els pertocava. La nostra tasca consisteix a valorar si realment se'n penedeixen i si s'han rehabilitat. Analitzem què han fet en els últims anys, si s'han mantingut al dia en temes mèdics... Però, per fer tot això, tenim prohibit buscar el nom dels metges a internet. La raó és que la informació podria no ser la correcta, però, sobretot, perquè afectaria el nostre procés de valoració.

Al seu llibre assegura que les persones bilingües recorden coses diferents en funció de la llengua que utilitzen. Per què?

És una fenomen força estudiat. Si aprenem una llengua durant els primers quinze anys de vida i després n'aprenem una altra i les fem servir totes dues, quan ens preguntin com som, explicarem coses diferents en funció de la llengua que utilitzem. Si la pregunta només requereix un sí o un no, respondrem el mateix, però si es tracta de rememorar records o d'explicar com ens sentim, la cosa canvia. D'altra banda, si sabem dues llengües, però les fem servir en àmbits compartimentats, els records varien.

El bilingüisme protegeix el cervell?

Recentment s'ha vist que malalts inicials d'Alzheimer que són bilingües triguen més temps a deteriorar-se. Tenen una memòria més resistent. Els que parlen dues llengües amb continuïtat exerciten la memòria d'una manera molt més activa. És com l'esportista, que està més ben preparat a l'hora de resistir una malaltia. Tot allò que no fem servir s'atrofia. Per això, a la gent que es queixa de problemes de memòria amb 40 anys, els aconsellem que aprenguin una altra llengua o que aprenguin a tocar un instrument, que és un exercici molt intens per a la memòria motora i intel·lectual. Podem protegir la memòria evitant tòxics i malalties, però també exercitant-la.