No hi ha crítica al regne de les falles

Fa uns dies assistia per enèsima vegada a un espectacle de Xavi Castillo. Amb l'alcoià tinc una certa esquizofrènia: em dic a mi mateix que sí, que està molt bé, però que allò meu és un altre tipus d'humor més fi, més britànic, més intel·lectualitzat. Però apareix vestit de capità moro, bramant la banda sonora d'Èxode, i m'agafa un mal de panxa que ja no m'abandona. Perquè d'acord, la imitació de Rita Barberà està molt vista, però sols la paròdia dels estudiants d'infantil protestant per les retallades i el cap de policia explicant als agents l'estratègia contra “l'enemic” val, de llarg, el preu de l'entrada. Sàtira política. Riure'ns, fins i tot, de les situacions més dures. Riure'ns de nosaltres mateixos. Dels governants.

Hom pensa que Castillo representa l'essència valenciana expansiva i excessiva, crítica i autocrítica. Però no és veritat: malgrat omplir els escenaris, l'humor de l'alcoià seria impensable a una escala més ampla, en Canal 9, per exemple, fins i tot oferint una versió menys bandarra. Seria impensable, dic, sense provocar una revolució irada de les forces vives i d'alguna suposadament morta. La “valencianía” ben entesa.

Dit d'una altra manera, al País Valencià és encara impensable un programa com Polònia. I la prova fefaent és la nostra festa fallera. El que hauria de ser l'hàbitat natural de l'excés, de la paròdia i la crítica, de subversió contra el poder establert, és, amb contades excepcions, una celebració domesticada i fidel als governants, profundament conservadora (l'ofrena de flors n'és el paradigma), on allò més subversió és alguna crítica superficial i uns quants culs i mamelles. Humor de traç gros insípid i inofensiu. Una festa política per la via de semblar apolítica, abraçada amb el beneplàcit dels fallers pel partit que governa a la ciutat de València (a les comarques és una altra història) des de fa dècades. S'ha de fer constar que aquestes ratlles les signa algú que ha estat faller, germà de fallera major, mantenidor, jurat d'enginy i gràcia, escriptor de llibret i algunes coses més.

Tot allò em venia al cap arran de la polèmica dels darrers dies a causa de les protestes ciutadanes en les mascletades. Un concloent article de Gil Manuel Hernández, una de les persones que més en sap de la festa i que més ha treballat per la seua dignificació i modernització, liquidava (per a alguns no: encara s'han vist delirants rèpliques a la xarxa) el debat sobre la legitimitat del moviment #Intifalla. Que les falleres majors i, per extensió, el món de les falles, s'hi donen per al·ludits, és un símptoma del grau de manipulació i identificació amb els actuals governants. El seu apoliticisme és una broma: en cap lloc com en la balconada de l'Ajuntament de València s'ha fet més política. Cap organisme suposadament cívic com la Junta Central Fallera ha estat més manipulat i ocupat pel poder. Qualsevol crítica ha estat ofegada. I la immensa majoria de comissions, amb les excepcions que pertoque, juguen a eixe joc. Per això el PP sent que el seu espai natural ha estat ultratjat. D'ací els risibles reprotxes a Compromís sobre la manipulació de les protestes, els viscerals atacs contra els regidors d'aquesta formació. Per això, a més a més, tenen raó els activistes quan es reivindiquen com els portadors del primigeni esperit faller, crític i iconoclasta. I una cosa que fa vergonya afegir: l'espai públic és de tots i tothom té dret a protestar on li rote. Això faltava.

Deixant clares aquestes coses, ja podem entrar en uns altres tipus de debats, com ara si l'etiqueta #Intifalla és més tan inadequada com ocurrent o si els esforços de mobilització haurien de ser més selectius o més concentrats, per guanyar eficàcia i no facilitar munició a l'enemic, per no atiar encara més l'enfrontament amb un col·lectiu que, erròniament, s'ha donat per al·ludit i continua en les mateixes. Perquè hi ha una escalada de tensió que caldria tamisar. Entre d'altres coses, perquè açò es pot fer molt llarg i alguna situació de violència seria negativa per a la continuïtat i suport social de les protestes. Qüestió d'estratègia. Comptat i debatut, les falles 2012 hauran estat les més crítiques dels darrers anys. Això ja no ho canviarà ningú.

(sotalacreueta.blogspot.com)