Vuit segles d'hospitalitat

Alguns homes bons hauria estat un bon títol per al primer episodi de la llarga història de l'hospital Santa Caterina. I és que tot va començar quan els confrares de Sant Martí –de qui es diu que es va compartir la pròpia capa amb un pobre– van comprar, el 21 de març de 1212, una feixa de terreny per bastir un hospital al Cap de l'Areny de Girona, on ja hi havia una casa que atenia pobres i desvalguts i que, arran d'aquesta operació, es va ampliar i consolidar. Un centre que acabaria donant lloc, vuit segles més tard, a un modern hospital situat a la població veïna de Salt que conserva intacte l'esperit de servei públic. La primera data documental relacionada amb els orígens de l'hospital Santa Caterina apareix en un pergamí en què es parla de construir tot allò que hi hagués «entre l'abisme i el cel». Una expressió que de segur feia referència a un espai que acollís rodamons, vells, infants, pobres i malalts. La Girona de principis del XIII tenia uns 8.000 habitants que, majoritàriament, habitaven dins del recinte emmurallat de la Força. Els hospitals es trobaven extramurs. I el que seria el precedent directe dels equipaments de l'antiga plaça de l'Hospital de Girona era el quart que hi havia a la ciutat i estava emplaçat a l'areny del Onyar, on ara es troba el mercat del Lleó. El Santa Caterina d'extramurs era un edifici de sòlida i noble construcció equipat amb 35 llits.

L'any 1654, les autoritats militars van decidir enderrocar l'edifici i el servei es vas traslladar a les terres situades a tocar de la nova muralla de la ciutat. La construcció del nou hospital va ser finançada pels ciutadans gironins, per l'Ajuntament de la ciutat i per l'Església. Els llits estaven col·locats de forma alineada en unes grans sales que acollien un centenar de pacients; homes i dones per separat. Cal tenir en compte que des l'edat mitjana i fins ben entrat el segle XX, l'assistència a malalts va recaure en ordes religiosos: primer, els Germans de la Caritat de la Santa Creu i Sant Pau (1793-1911) i després, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que a partir del 1908 van assumir les tasques de govern i les assistencials. I és que la presència regular dels metges als hospitals no va arribar fins al segle XIX. L'any 1880 va marcar un abans i un després en la història dels hospitals: es va aprovar, a l'Estat espanyol, la primera disposició que prohibia que els hospitals acollissin pobres i rodamons. En aquell moment, la gestió i el manteniment del Santa Caterina era a mans de la Diputació de Girona. I així va ser fins que l'any 1920 se'n va fer càrrec la Mancomunitat. Durant l'etapa de la Mancomunitat, es van millorar les instal·lacions bàsiques i les especialitats per tal de fer-les extensibles al conjunt de la població. També es va impulsar una política sanitària decidida de lluita contra les malalties amb més incidència, com ara la tuberculosi, el tifus i el paludisme.

A pesar de la precarietat pressupostària que va marcar l'etapa de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), l'hospital va comprar instrumental mèdic i es va adjudicar la instal·lació dels raigs X a través d'un concurs públic.

La República va assumir, en virtut de l'Estatut del 1932, les competències sanitàries de les dissoltes diputacions. I es va substituir el concepte de beneficència pel d'assistència social. El centre, que va ser batejat amb el nom d'Hospital de les Comarques Gironines amb la clara voluntat que es convertís en una institució supracomarcal, va viure la retirada de les monges i l'inici de la formació d'un primer contingent d'infermeres.

L'esclat de la Guerra Civil i la llarga postguerra van suposar un retrocés abismal en les conquestes aconseguides fins aleshores. Molts professionals van haver de fugir a l'exili i d'altres van haver de pagar les conseqüències del conflicte amb la presó o amb la supressió de la seva activitat. La fi de la guerra va comportar el retorn de les competències a les diputacions. L'hospital va tornar a dir-se provincial i es va imposar de nou el concepte de beneficència amb els ordes religiosos al capdavant. L'any 1952, el Santa Caterina va atendre 1.357 malalts en 267 llits en unes estructures envellides pròpies del segle XVIII. Va ser una llarga i precària etapa d'administració d'una realitat molt punyent, amb uns recursos limitats i uns equipaments obsolets.

Amb l'arribada de la democràcia es va obrir un nou escenari, en què els diferents centres hospitalaris van haver de maldar per trobar el seu lloc. Durant la dècada dels setanta, les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre els drets de tots els ciutadans a tenir accés als serveis sanitaris van començar a introduir-se a la societat i a marcar noves directrius en política sanitària. El govern espanyol va recórrer de nou als hospitals provincials per donar un servei públic a la població. Però els diners que va rebre l'hospital a través del Plan de Desarrollo per adequar les instal·lacions de l'hospital van ser només un pedaç. En el nou mapa sanitari català que s'estava configurant en aquells moments, el Santa Caterina es va trobar en la disjuntiva d'esdevenir una institució residual, fent la funció d'hospital geriàtric o de crònics, o intentar jugar la carta de l'excel·lència i acreditar-se com a centre proveïdor de serveis sanitaris dins de la xarxa hospitalària d'utilització pública (XHUP). La segona opció va ser la que va prosperar. I el 1985 es va integrar a la XHUP. I va fer-ho aprofitant allò en què era referent a les comarques gironines: l'atenció oncològica. I a partir d'aquest servei van progressar altres especialitats, com ara el servei de ginecologia i obstetrícia o la unitat de valoració de la memòria i les demències. I va emprendre així el camí per convertir-se en un hospital general adaptat a les necessitats reals i competitiu. Aquesta ambició va topar de front amb una realitat: un edifici amb unes estructures envellides i obsoletes. Va ser l'any 1988 quan, arran de la inauguració d'unes sales d'operacions, el Departament de Salut va plantejar per primer cop la necessitat d'un nou edifici per al Santa Caterina. L'aposta decidida de gestors i polítics i l'esforç de molts professionals van fer possible assolir el gran repte. I es va començar a albirar la perspectiva d'un canvi no únicament d'immoble sinó també de població. De Girona capital, a Salt. I dins de Salt, els terrenys del Mas Cardell, cap a on ja havia marxat el psiquiàtric. El 15 de juny del 2001, el llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, donava el tret de sortida a les obres del nou centre amb la plantada d'una magnòlia, el mateix tipus d'arbres que hi havia al pati central del Santa Caterina –i que encara avui es conserven– i que simbolitzen l'esperit d'hospitalitat i humanisme que ha caracteritzat el Santa Caterina des dels seus orígens.

L'equip d'arquitectes Brullet-Pineda va plantejar un projecte que va resultar singular per la seva horitzontalitat. El cost total de l'obra va ser de prop de 35 milions d'euros, 9 dels quals es van invertir en equipaments.

El 18 de setembre del 2004 es va dur a terme la darrera fase del que havia estat un llarg i laboriós procés: el trasllat dels pacients. Aquella tarda es va celebrar una festa de comiat al centre. I la treballadora amb més antiguitat va tancar les portes del vell edifici, que més endavant es convertiria en la nova seu de la Generalitat a Girona. La inauguració oficial de les instal·lacions va fer-se un mes després per part del president de la Generalitat, Pasqual Maragall.

El nou Santa Caterina va entrar en funcionament com a hospital general bàsic del Gironès i la Selva interior, amb una població de referència de 144.000 habitants. Dotat amb 222 llits, una cartera de serveis ampliada i un servei d'urgències obert també a malalts psiquiàtrics. El nou hospital es va integrar i va acabar de donar forma al parc hospitalari Martí i Julià de Salt. I es va configurar un espai, pioner a Catalunya, basat en un concepte integrador de la salut que abraçava l'atenció als malalts físics, mentals i sociosanitaris.