Una xarrada a un institut de Patraix

Només entrar a una classe de l'Institut de Patraix, em pose a fer la xerrada en valencià i em diu una alumna si puc parlar en castellà. Li pregunte si no entén el català de València, em diu que prefereix que li parle en castellà. Li dic que jo preferisc expressar-me en català, però com que també sé castellà, si hi ha algun mot que no entén, que m'ho pregunte i li ho diré en espanyol, francés o anglés. Li pregunte quants anys fa que està ací, (li ho dic de manera ambivalent que tant pot referir-se a l'Institut com a València) i em respon que fa quatre anys. Li indique que en només dos mesos, vaig aprendre a Galícia el gallec, comprant-me diccionaris, diaris en gallec i dient a la gent que em parlaren sempre en gallec. Per tant, en quatre anys hi havia prou i massa temps per aprendre una llengua.

Una altra xica, —més amablement— em demana que no diga que parle en català, que ella prefereix que diga que parlem valencià. Li dic que ella pot dir-li valencià, però que cal respectar que els altres ho diguen com ho consideren convenient, valencià o català, fet i fet, la nostra llengua. I és important per moltes raons, perquè és clau assenyalar la unitat de la llengua davant alguns polítics que la intenten negar per enganyar a la gent i impedir que el Principat, les Illes i el País Valencià resistim lingüísticament i cultural davant els atacs de l'estat espanyol que encara no ens permeten expressar-nos en la nostra llengua al parlament de Madrid ni el de Brussel·les, ni el de Nova York.

Com que havia anar a explicar-nos què és això de democràcia, segons l'assaig de Paolo Flores d'Arcais, “Democràcia”, em preguntava quin tipus de democràcia és aquesta on els “ciutadans” catalanoparlants no tenim els mateixos drets que els castellanoparlants, els espanyols o els francesos.

Aprofite per a contar-los que l'escriptor Enric Valor li deia al valencià, el català de València, i els parle de Joan Fuster, de “Nosaltres, els valencians”, de Manuel Sanchis Guarner “La llengua dels valencians” i de Josep Giner dient-los l'acudit de l'home de València ciutat que se'n va al port de Castelló, cau a l'aigua i està ofegant-se i sent que criden “Que s'ofegue, que s'ofegue! I ell comença de dir-los “Malparits, què voleu que m'ofegue!” perquè pensa que volen que s'ofegue, com contava magistralment Antoni Bargues per explicar l'anècdota que feia servir Giner per explicar les varietats dels parlars de la modalitat valenciana dins de la llengua catalana sencera.

Faig un al·legat en defensa de la unitat de la llengua, del dret a decidir de Catalunya o dels països de llengua catalana per a tenir els mateixos drets que els espanyols en llengua, cultura i nació, faig una crítica als privilegis de la monarquia, a la Constitució que diuen democràtica però no ens reconeix els mateixos drets de ciutadania als catalanoparlants que als espanyols.

El concepte de democràcia és completament diferent en boca d'Aznar o de Bush que en boca de Ghandi, Luter King, Camus o Havel, dels que lluiten en defensa de la igualtat i dels drets humans, lingüístics i socials, els que defensen una escola pública, una sanitat universal on els immigrants no siguen exclosos pels que s'emporten els milions d'euros a Suïssa o a qualsevol altre paradís fiscal.

Explique la insostenibilitat ecològica del sistema per un model de producció insuportable, per la contaminació, per la capa d'ozó, pel canvi climàtic, pel descongelament dels pols, etc. i la necessitat d'un altre paradigma més sostenible, d'una democràcia que no servisca perquè els més rics s'enriquisquen més i els més pobres s'empobreixen més. Em pregunte si l'estat de benestar i el model de vida que hem viscut des de l'any 1950 fins al 2008 es sostenible o insostenible?

Comentem el “conflicte” (l'anecdota o el xafardeig) que havia passat a una falla d'aquest barri de Patraix, Tres Forques, Font Santa, al carrer ceramista Ros amb un senyor de religió hindú. Hi havia de tot en quant a opinions, des d'alguns alumnes que són comprensius amb la religió hindú i pensaven que es va fer bé d'evitar els problemes i els enfrontaments, regalant-los un ninot de cartó a d'altres que apliquen allò de si no vol integrar-se que se'n vaja.

Els demane que no generalitzen, que respecten les opinions dels altres, encara que no estiguen d'acord, que aprenguen a debatre. Ho comentem, serveix per exposar les diferents posicions, parlem de respecte, de llibertat d'expressió, de tolerància, del significat de les falles, potser de la manca d'adaptació d'aquest immigrants, dels intents per banda de les administracions d'excloure'ls i no facilitar la “integració”, de la conveniència del diàleg entre cultures, religions i formes de pensar diferents, del respecte a l'ateisme, de la lluita democràtica contra el fanatisme i els nous fanatismes, de com s'aprofita l'extrema dreta per propagar les seues idees racistes i d'exclusió dels immigrants com a bocs expiatoris.

De forma semblant a com els alumnes més brutals ataquen els que consideren més febles, els persegueixen amb mobings que sovint porta els més dèbils al suïcidi, etc.

Les reaccions van ser ben diverses i diferents i és per això que en un tercer article a publicar demà a aquestes mateixes pàgines, ho seguiré relatant.