Catalunya perd l'hora

Ara es valora
la rapi­desa, i la dicció en català va
a con­tra­cor­rent

Són tres quarts de dues. D'aquesta manera es diuen les hores en català. És una forma pròpia de la parla cata­lana, però el seu ús s'està per­dent amb el pas del temps, fet en què coin­ci­dei­xen tots els experts lingüistes que ha con­sul­tat aquest diari, com també que hi ha diver­sos fac­tors que en pro­vo­quen la pèrdua.

Són mol­tes les cau­ses que con­tri­bu­ei­xen a l'afe­bli­ment d'aquesta forma. El filòleg de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona (UAB) Joan Agen­ter asse­gura que el canvi demogràfic que hi ha hagut a Cata­lu­nya els últims anys n'és una. Afirma que, per als més petits, el con­tacte amb gent que no és d'aquí fa que “a vega­des els quedi més el que sen­ten al car­rer que el que sen­ten a casa”. El filòleg també con­fessa que les ame­na­ces polítiques exis­tents a Cata­lu­nya i a altres comu­ni­tats autònomes, com ara Galícia i el País Basc, també per­ju­di­quen els hàbits pro­pis de la llen­gua. I hi afe­geix que actu­al­ment la soci­e­tat està expo­sada a influències de l'anglès, mol­tes de les quals són molt pre­sents en les for­mes d'oci i en les xar­xes soci­als.

Per la seva banda, la direc­tora i pro­fes­sora de llen­gua cata­lana de l'IES Ale­lla, Lina Rubio, declara que la pèrdua d'ús també es deu al fet que “avui dia es valora la rapi­desa i la bre­ve­tat en les parau­les, i cul­tu­ral­ment les hores en català van a con­tra­cor­rent”. Explica que això s'evi­den­cia en la manera com es redac­ten els SMS, en el llen­guatge que s'usa a inter­net i en la imme­di­a­tesa que ofe­rei­xen les noves tec­no­lo­gies de la infor­mació i la comu­ni­cació.

Tot i que aquesta manera de dir les hores esti­gui deca­ient, encara hi ha fórmu­les que poden evi­tar-ne la pèrdua ja que, tal com asse­gura Lina Rubio, “anar a con­tra­cor­rent no sig­ni­fica ren­dir-nos”. Per la seva banda, el filòleg Agen­ter argu­menta que una de les solu­ci­ons seria exi­gir uns nivells mínims de domini del català en llocs de tre­ball; d'aquesta manera es trans­me­tria més la importància d'apren­dre el català i els hàbits pro­pis de la llen­gua.

En aquest sen­tit, Lina Rubio reco­neix: “Sóc pes­si­mista, dubto molt que es pugui recu­pe­rar el cos­tum, almenys ho trobo difícil en el llen­guatge col·loquial i encara més en la gent jove.” Tot i així, admet que encara que hi hagi molts fac­tors que en pro­vo­quen la pèrdua, “hi ha mane­res de man­te­nir l'hàbit en la mesura del pos­si­ble”, com és fomen­tar-ho a través dels mit­jans de comu­ni­cació o de la lite­ra­tura cata­lana. Perquè, com més s'escolti als espais de referència, més habi­tual es con­ver­tirà aquesta forma. La pro­fes­sora con­fessa que encara que l'opció política naci­o­na­lista esti­gui en el seu màxim apo­geu i esti­gui estre­ta­ment vin­cu­lada a la llen­gua en gene­ral, “s'escapa d'un punt tan con­cret com aquest”, per tant no és un fac­tor que pugui evi­tar aquesta pèrdua.

Tot i que el cos­tum esti­gui deca­ient, encara hi ha ins­ti­tu­ci­ons que en fomen­ten l'ús i impe­dei­xen que dis­mi­nu­eixi en alguns sec­tors de la població. Una d'elles és el Con­sorci per a la Nor­ma­lit­zació Lingüística de Bar­ce­lona, on s'ense­nya el català a per­so­nes que encara no saben fer un ús cor­recte de la llen­gua. Eva Boix, pro­fes­sora de la ins­ti­tució, garan­teix que una de les lliçons que s'impar­tei­xen és la de les hores. I asse­gura que, amb l'ense­nya­ment ade­quat del pro­fes­sor i la dis­po­sició cor­recta de l'alumne, es pot apren­dre per­fec­ta­ment la manera de dir les hores en català.