“Cal evitar l'analfabetisme religiós amb què ens trobem”

La història de la filosofia és una matèria molt educativa, tant pel seu contingut com per la capacitat de judici, la diversitat de perspectives que introdueix, de manera que fa pensar. Ofereix una gran perspectiva de plantejaments; ens mostra que el món no està fet dels quatre eslògans que normalment es manegen. Dóna el que els teòrics de la ciència solen anomenar “caixa d'eines”, tot un conjunt de plantejaments i conceptes que poden ser útils per afrontar diverses qüestions. És bàsica per a la formació.

No està malament que recordem que la cultura religiosa forma part de la cultura humana, i cal evitar el gran analfabetisme religiós amb què ens trobem. S'han fet molts esforços per superar diversos analfabetismes, com ara l'artístic i el tecnològic; em sembla que cal evitar també el religiós. Però, certament, cal mantenir el seu caràcter lliure.

Els estudiants de filosofia perdran possibilitats de trobar feina, això segur. Però no sé si això suposarà una significativa disminució d'estudiants, perquè està provat que els que estudien filosofia ho fan amb força independència de les seves perspectives professionals.

Kierkegaard representa l'inici d'una nova època filosòfica, la que en termes generals es pot qualificar de posthegeliana; no és, per tant, un tall poc significatiu; el seu pensament s'inscriu entre aquells pensadors que fan filosofia després de la filosofia que va de Plató fins a Hegel. En aquest sentit situo Kierkegaard en la companyia de Feuerbach, Marx i, fins i tot d'alguna manera, Nietzsche.

Amb molta freqüència se'l defineixi així. Ara bé, si s'entén per existencialisme el moviment filosòfic en torn de J.-P. Sartre, Camus, etc., crec que és molt més que això.

Efectivament, és moltes coses: escriptor, filòsof, pensador cristià. Unamuno l'anomena també teòleg; de fet, estudià teologia per ser pastor, professió que no exercí, però sí, en canvi, que fou predicador, o almenys n'exercí en algunes ocasions, i jo diria que també en els seus escrits. S'ha dit que és el pensador cristià de la modernitat.

L'afirmació de l'individu com a realitat singular que té com a major tasca ser ell mateix, elegir ser ell mateix, un si mateix (self), defugint tota supeditació a l'impersonal que se'ns imposa, massifica i despersonalitza. El si mateix, o dit en termes generals, la interioritat, és un nus de relacions que el constitueixen, que són les relacions amb els altres i especialment amb Déu, que és el fonament.

La seva petjada és ampla i profunda. Sense ell no tindríem el Heidegger que coneixem ni el Sartre, ni tants d'altres.

Unamuno diu que Henrik Ibsen és el Kierkegaard traduït a literatura o fet literatura. També cal esmentar les influències sobre Rainer Maria Rilke, Max Frisch.

La seva influència és pregona en un dels majors teòlegs del segle XX: Karl Barth, però també en Rudolf Bultmann.

En filosofia s'ha parlat sobretot de la seva influència sobre Unamuno. De fet, afirma que aprengué danès per llegir-lo; i el llegí, com ho mostren els subratllats que tenen els seus exemplars i les citacions que en fa. Alguns pensen que, més que influència, el que es donà entre els dos pensadors és una mena de confluència, que són més aviat dos pensadors germans. La primera presentació del pensament de Kierkegaard en una llengua romànica fou la de Joan Estelrich, que abans del 1920 ja havia publicat dues obres sobre el danès.