La Núria i una mica més

Un diari no seria res sense els seus lectors més fidels, de la mateixa manera que una societat es desintegraria sense el concurs i l'aportació desinteressada dels seus ciutadans més compromesos. Núria Rosell considera El Punt Avui com una cosa pròpia, hi està subscrita des del primer dia, hi ha publicat infinitat de cartes al director, i s'hi sent tan vinculada que fa pocs dies quasi es va ofendre quan un mitjà de la competència li va trucar a casa per proposar-li canviar de capçalera.

Una de les ocupacions diàries de la Núria és la lectura del diari i a través d'aquesta pràctica va tenir notícia de la campanya de recollida d'aliments que durant tot aquest mes es du a terme a les redaccions de Barcelona i Girona, en col·laboració amb el Banc dels Aliments. “Vull ajudar, us vull portar uns aliments, però no puc desplaçar-me.” Aquest va ser el missatge que va fer arribar dilluns a la recepció del diari a Barcelona. La resposta de la redacció, immediata: “No es preocupi, ja passarem a recollir-los.”

Núria Rosell viu en un bonic pis de l'Eixample, assolellat, amb davant i darrere. Però quan es tenen 89 anys, es viu en un tercer que és un quart i a casa no hi ha ascensor, pujar i baixar escales costa molt i carretejar pesos fins al barri del Raval, on hi ha la redacció del diari, es converteix en missió impossible. “Sempre que hi ha una campanya d'aquestes dono aliments al súper del barri, i quan vaig llegir la vostra campanya també vaig voler participar-hi, per això us vaig trucar”, diu.

“És poca cosa, el que dono”, explica mentre va posant dins d'una bossa una ampolla d'oli, una de llet, pasta, arròs i un parell de conserves. La senyora Núria té raó en tot el que diu menys en això de la poca cosa, perquè en el terreny de la solidaritat una mica és molt, i del que es tracta és d'acabar sumant moltes miques per acabar construint una gran causa.

Per sort, la Núria Rosell no ha patit el flagell de la crisi, ni ella ni cap de les seves amistats. “Jo tinc una petita pensió de 500 euros i el meu home cobra el màxim, i anem fent”, reconeix. Però aquesta dona no viu d'esquena al món, i quan llegeix el diari o mira la televisió s'indigna. “Quan veig que als menjadors socials hi han d'anar dones com jo, vestides i ben arreglades, em poso malalta. És horrorós”, exclama. I ho remata: “No pot ser que un polític cobri tant i una vídua cobri tan poc.”

De la crisi, només li fa por una cosa: “Que no vingui una guerra.” No ho diu perquè sí, sinó perquè aquesta dona, filla d'una bacallanera de l'Eixample i d'un regidor d'ERC a Barcelona que va acabar tancat al vaixell presó Uruguay pels fets del 1934, ja en va viure una, de guerra, i una postguerra, “que encara va ser pitjor”. No recorda haver passat gana, però sí que quan va acabar la guerra la seva família “no tenia ni cinc”. Ara n'hi ha masses, de famílies que sense haver passat cap guerra no tenen ni cinc, ni sis, ni res de res.