Cel·les obertes

El visitant que entra al departament d'atenció especialitzada (DAE) de la presó de Quatre Camins s'oblida amb rapidesa que és en un penal. L'angoixa de sentir i veure que es tanquen reixes al seu pas no existeix. És una unitat totalment apartada de la rigidesa i disciplina dels mòduls del centre penitenciari, on viuen 400 reclusos en cada un.

Funcionaris sense uniformes, cel·les per a dues persones i obertes tot el dia, monitors i educadors atents a les seves capacitats, i un jardí amb hort que dóna oxigen als interns que volen millorar la seva formació personal i professional. És una pinzellada d'aquest departament de convivència, amb una capacitat per a 40 reclusos amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID). És un paradís, diuen la majoria dels seus hostes, però no tothom vol entrar-hi. Deixar el consum de drogues és un requisit imprescindible per ingressar-hi i no tots ho accepten, admet Jordi Torres, veterà psicòleg del sistema penitenciari català i coordinador del DAE. “Alguns ens diuen que és una zona massa tranquil·la i sense soroll no poden dormir”, hi afegeix Torres.

Realment, quatre dels dotze reclusos que des de l'estiu s'han incorporat a aquest departament coincideixen a expressar que s'han allunyat de la pressió. “Al mòdul hi ha molta tensió, baralles i droga”, afirma Aniceto Narvalaz Narvalaz. Explica que creu en Déu i que al departament ha deixat de consumir tòxics i ara aprèn a llegir. Aniceto és un dels responsables de cuidar l'hort de l'ufanós jardí, que té dos desmais i dos pins, i amaga una barbacoa i un espai on s'han fet paelles per a 50 comensals amb els familiars de l'anterior unitat de toxicomanies. Ara a l'hort tenen maduixeres i acaben de plantar-hi cebes.

“Aquí els funcionaris t'ajuden i els espais són oberts. A Brians et peguen”, assegura Miguel Jiménez Rodríguez. Miguel, com Aniceto, també ha de superar la seva addicció i tots dos tenen fills petits per qui lluitar. Miguel relata que al grup hi ha persones que cobren la paga d'indigència i que mai no ve a veure'ls cap familiar. “Els dono xampú o un cigarret”, explica Miguel.

Un altre intern, José Manuel Santos, vol treure's el carnet d'educador social per ajudar altres persones a sortir del forat de les drogues. “Vaig estar tretze anys a la presó. En sortir-ne un dia em vaig punxar, vaig anar a comissaria i vaig dir-los: «Mireu si tinc res pendent»”, relata amb sinceritat. Antonio Mena també se sincera: “La vaig cagar.” Després de complir una pena de set anys i mig, va reincidir. Ara al departament se sent tranquil i se centra a estudiar informàtica. “Al departament –hi afegeix– pots parlar amb el tutor quan vols, mentre que al mòdul sempre hi ha cues i t'has d'esperar dies i dies.”

Susanna, una de les monitores del DAE, recorda com abans marxava entristida de la presó en acabar la sessió amb els interns amb discapacitat. Aquest grup acostuma a ser expedientat al penal perquè no segueix el ritme ordinari. A alguns se'ls ha de recordar que la neteja personal és diària, i altres desapareixen dels programes especials, com ara el de violència o toxicomanies, perquè no entenen el que s'hi diu.

Hi ha tres educadors i dues mestres que ajuden els inters a formar-se. També hi ha voluntaris que els ensenyen valors, jardineria o creixement personal. Una d'elles és una funcionària de la presó de Girona,l'Assumpta, que hi va els caps de setmana, explica Torres. “Treballem l'autodeterminació: que la persona sigui capaç de decidir, de resoldre problemes, de millorar la seva autoestima”, descriu Susanna Vert, coordinadora de Dincat. Formació, sobretot personal, perquè quan surtin no tornin a recaure.