“L'autista és l'insubmís de la identificació”

La bombolla és la manera més coneguda d'explicar-ho, perquè suposa estar aïllat de la relació amb els altres. I acostuma a aparèixer en l'edat prèvia a l'inici de les paraules, en el moment que el nen, amb el balboteig, se sent la veu. És quan s'espera la seva entrada al món del llenguatge, del reconeixement de la pròpia imatge al mirall. Això és viscut amb molta angoixa per alguns i l'única protecció possible estable que troben és l'aïllament.

No hi ha res que faci pensar que els autistes no estan immersos en el llenguatge com qualsevol de nosaltres; de fet, els pares són testimonis que el fill entén el que se li diu, el que passa és que la seva resposta no té en consideració ni el sentit comú ni les convencions. Ara bé, una cosa és estar en un món de llenguatge i una altra, accedir a les funcions complexes de la paraula. Perquè és per mitjà de les paraules que transitem per l'espai. Per això, els nens amb un autisme important, sense imatge pròpia ni paraules, el que fan són intents de construcció de la idea de l'espai.

L'autisme se sosté amb una no-referència a l'altre. Per tant, no és segur que quan es tapen les orelles, criden o es colpegen s'estiguin dirigint a l'altre. Ara bé, aquí tenim oportunitat d'escoltar i cal diferenciar allò que són recursos per a un autotractament de l'angoixa. [Se sent una ambulància al carrer.] Per exemple, jo puc obviar aquesta ambulància perquè tinc una idea de l'espai que em permet pensar que l'origen és fora. Doncs per a un autista, pel fet que el sent dins seu, aquest so pot ser un motiu d'angoixa, perquè no té els recursos de la paraula per entendre que entre ell i el que sent hi ha una distància que el protegeix. Però també hi ha altres tipus de conductes. Els recursos que de què disposem nosaltres per entendre que tenim un cos són per mitjà de les paraules que ens defineixen o per la imatge que creiem tenir. L'autista fa aquest procés d'una altra manera i sovint amb moviments repetits d'una part del cos. És com quan algú té mal de queixal i per a ell el seu cos en aquell moment és el queixal. Doncs l'autista necessita concentrar la satisfacció en una part del cos per sentir-se'l com a propi.

Les tècniques cognitivoconductuals són tècniques de reeducació i ells mateixos les anomenen tècniques d'ensinistrament. Hi ha una versió actual del conductisme que, segons diuen, s'aplica tenint en compte el nen; però el que no diuen és que ho fan per aconseguir el seu consentiment de repetir paraules i conductes i fer-lo comportar com el que se suposa que és un nen normal. En canvi, la psicoanàlisi considera que aplicar un ideal de normalitat als autistes els desproveeix d'allò que ells han trobat de més singular. Hem de pensar que l'autista és l'insubmís de la identificació, ja que ni s'identifica amb l'altre ni tampoc amb una idea de grup. Entendre això ens permet escoltar i respectar quines són les troballes que fa el nen per desenvolupar-se.

Un futur molt incert. Primer, perquè les polítiques sanitàries implementen les tècniques conductistes als més petits amb la idea que això serà preventiu, quan en realitat és una irrupció dràstica en tot allò pel que passa un nen mentre s'està construint com a subjecte. I, per contra, els adults són els grans oblidats. Els psicoanalistes rebem molts pacients que han passat per un periple de tècniques i teràpies diverses que l'únic que pretenen és normalitzar-los, però que no han atès ni la seva particularitat com a persona, ni els seus interessos; molts d'ells ja no es poden sostenir més en la convivència familiar i no hi ha institucions on puguin ser acollits. Justament un dels objectius de Teadir és crear una institució sociosanitària destinada a adolescents i adults amb autisme o amb alguna psicosi greu, on puguin ser atesos en les seves necessitats i en l'aspecte terapèutic.