Els silencis de l'albada

Quants intervals de silenci abilla l'albada fins que arriba el brogit? Potser el llostre té sentit perquè hi ressuscitem. La dona de pupil·les verdoses i malenconioses fa una llambregada i la matinada la sorprèn esbossant mots sobre una làmina. Les petites joies que trau de dins a raig sap que posseeixen el poder de guarir persones malaltes de vida, però no pot guanyar-se l'existència amb aquestes lletres que ressegueixen els viaranys del vent, sempre com infants ferits pels somnis. Potser no tenen cap valor aquests bocins de tendresa i ningú no donaria ni una cinqueta per ells, i resulta estrany perquè són tan belles que fins i tot estronquen les coltellades que alguns ocells de mal averany ens assesten de tant en tant. Se sent solidària amb els tres joves artistes que fan jocs malabars als semàfors, perquè també estan venent el millor que saben fer, i que els raja des de ben fondo, a canvi d'una almoina. Han passat unes hores des que la dona que pensa massa corria sota els núvols d'un jorn jovenívol, tal vegada una mica entabuixada, àdhuc no podia assolir la flaire de les figueres, de la parra reblerta d'un vi futur; ni tan sols percebia la verdor dels castanys, dels lledoners, dels ficus. Tot plegat li'n defugien els matisos mentre la debilitat li captava terreny, com si aquesta batalla li l'hagueren extorquit els voltors que l'assetgen sovint. Ella fa neteja, sobretot de papers, en trenca, desfà quaderns; es deslliura del passat, en esquinçar fulls i llibretes, figures com retrats esgrogueïts s'esmunyen envers la bossa per reciclar. Tot acaba i comença ací. Cada vegada que n'estripa un és com descloure un finestral perquè el torb s'emporte la frisança d'una habitació resclosida. Les tasques quotidianes l'allunyen de l'escriptura i esdevenen teranyina, és un prodigi que tinga tanta obra escrita i acabada, deu ser aqueixa facultat que té d'abstreure's de la realitat.

A ella, com a la resta d'artífexs de quimeres, li cal un lloc, el refugi adient, com hui la cafeteria del Centre Octubre, al carrer Sant Ferran. Ja no s'hi veu el trencadís que ha estat exposat durant un temps, la vergonya de Calatrava i dels polítics valencians; una exposició anomenada Ruïnes del futur, on el subhastaven per ajudar una escola construïda en barracons, el Col·legi 103. Si més no, la justícia poètica traça de vegades uns corriols ben trapelles. Asseguda mentre espera les persones amb qui ha quedat, n'observa els clientes: l'home amb barret i posat sofisticat, la pell colrada sota la llum d'una làmpada; un altre de gros que es subjecta els pantalons amb tirants i encreua els braços a l'esquena; un jove amb cadira de rodes, d'atractiu salvatge, força prim, mocador al coll i mirada un pessic obaga. Una cambrera d'esguard espantadís, darrere el taulell atén la clientela bastant atrafegada, deu ser pels ulls esbatanats que li vivifiquen el semblant. Feia sol i de sobte hi és la pluja. Sobre les parets s'estimba un llambreig que abranda l'espai i reconeix l'escriptora que fa de llibretera oferint sempre amb un somriure l'exemplar que li'n demanen. La llibreria és el ventre d'una balena petita i tot d'una s'hi atibaca de poetes, de gent que es gargoteja sobre el bloc de la dona de posat desvalgut. Els gots, amb una fressa de vidres, entrexoquen sobre el fregador. Per un moment és com si l'hivern, ja preparat per tombar el cantó, s'ho hagués repensat i torna a obrir les extremitats per embolcallar-nos en una aferrada sangglaçada. Però ací dins ella està al cor d'un món fora del temps, els llops no en creuen la porta ni l'aparador per on gosa espiar les formes que s'hi esvaneixen a tota virolla. I esperar és l'activitat que més temps ens ocupa a la vida, però és també el moment escaient per observar-la a plaer, imaginar-la en els rostres, les paraules intuïdes de la gentada i hi aprenem a gaudir la serenor del temps en escolar-se en silenci.

Almussafes 19 de maig del 2014