El nostre lloc al món

El sol guaita darrere la copa d'un auró, entre les branques més enlairades, ens ressegueix tot el cos, arbora les mirades, enaigua les corpentes, batolla les seues pampallugues i el refilet dels estornells s'arruixa a batzegades. Enllà lluny la via fa una mica de costera, tot d'una la cara insolent d'un tren, un llum com un estel vermell. Vols pensar que podria portar-te cap al sud, anar fent-se menut a poc a poc fins a esvanir-se entre una migrada neula blava. Escoltes una mena de brama ressonant-te al cor, són els versos de Salvatore Quasimodo: “Ja ningú no em portarà mai al sud”. Després de la ràbia tot al teu voltant es fa gansoner, com en somnis, inversemblant, i se't deslliura la galvana pel cos. No saps si llagrimeges o és la suor que et trau la calitja que portes a dins. Els vagons mig buits, un callament insòlit, de tant en tant una veu l'espellissa, i sempre el verd del Xúquer. La Biblioteca d'Algemesí, només en observar-la des de fora estant, fa olor de records benaurats. Hi basteix el carrer al cantó on reposen els murs taronja, la part del darrere per on trèieu els atifells. Un altre dia, un altre poble, des de la ferreteria Soria veus la gent transitant sota el solell i sents dolença dels seus cossatges abrivats, de la pell ablamada al matí indolent, a la recerca de l'ombra, com si ningú no sabés quin és el seu lloc al món. Està clar que aquests carrers no ho són per a tu, no assoleixen fer-te glatir els corriols de les venes en estendre una evocació davant els ulls. Perquè potser ens naixen on no ho desitgem i no hi pertanyem Aquella ciutat d'esquena a la mar tampoc no és on has de romandre, no vols mirar els seus pobladors perquè són espectres que tafuregen amb la teua paüra.

De vegades algú trama una revenja contra nosaltres i, per emparar a qui no s'ho mereix, et llancen a tu als taurons. És el que et diu la jove bruna mentre mira darrere els barrots. Només hi veu les cames de la gent aqueferada, pot saber com se senten només amb això. Algunes extremitats transiten amb precipitació, d'altres esverades i abrinades, defallides, desencisades, dormilegues, feixugues, rabents, carrinclones, enriolades... I és que li agrada conjecturar com serà la resta de l'ésser humà que li defuig l'esguard, fer-ne elucubracions.

La vida no ens sostreu res, és la gentalla qui ho fa, fins i tot has d'anar amb compte amb les persones més properes, són qui més sang et produiran. I ens la deixem a bocins als racons foscos, a les mans despietades d'aquells que vénen a assetjar-nos amb els ullals llardosos i sibil·lins de les falòrnies. I és que s'ha de ser molt inhumà, tindre un gran odi, fàstic, envers nosaltres per esbardellar-nos així. Avesats a la bona gent, aquests ens desolen amb tota facilitat i desmenteixen allò de “la bondat dels estranys”. És per això que ens l'hem d'inventar per tal de retrobar el nostre lloc, com gats que percacen l'obagor a les nits.

S'escolta el silenci de les famílies que no tenen res a dir-se, guarnit amb la vaixella en dringar, monosíl·labs, preguntes banals que s'esventen pel celobert. Una brisaina estiuenca deixonda els espetecs de l'enyorament sobre l'escorça que intenta salvaguardar les incògnites de l'anyil que comença a deixatar-se sobre les carenes.