Esdevindrem record

Perquè som animals amansits i ens calen els espais extensos per guarir la fera colèrica que peixem al dedins i ens polsa com un guspireig de sang ombrívola. El verd dels arrossars en juliol, efluvis de tarquim, aigua estantissa on els joncs enravenats guaiten el coll envers les veredes ocres.

Voltants que són nouvinguts mentre perviuen en un llambrec, després tot comença a llanguir. La imatge més decandida i apesarada és aquella que irradia un ésser en caminar moix a determinades edats. Li veus la roba com se l'alça per darrere degut a l'encorbament, com un penjarolla luctuós. Deixa de ser una samarreta, una brusa, un jersei, per transmutar-se en metàfora. Aquest petit detall t'arronsa el cor perquè parla de criatures desvalgudes per qui no pots fer res. És un missatge clar del cos, ens diu que no se'n podrà sortir.

També els barris perden l'esplendor un dia i es fan més vulnerables, deixen de nodrir els somnis, el treball, la vida. El barri Camí La Noria, a través de la seua Associació de veïns, fa dècades que lluita per sobreviure malgrat tindre-ho tot en contra. ¿Quantes vegades hem esperat el metro sense saber que darrere nostre, al costat mateix de l'estació, hi havia un indret desconegut per a la gran majoria dels ciutadans de Torrent? Els edificis acusen el pas del temps i la descurança. N'observem les façanes i ens deixem arrossegar pel trist record d'allò que no hem viscut, però els carrers curulls de sol ens en parlen, són un quadern esbatanat que, per cada contrada d'aquest petit poble dins d'un altre, estén els seus fulls gargotejats amb la sang de les faules fetes realitat. Arribar-hi gairebé és una odissea, no existeix un accés directe per als vehicles i han de fer una marrada considerable. Aïllat de la resta de la població per les vies, fa que el soterrament d'aquestes haja sigut una de les seues batalles no resolta. Fins i tot han assolit el triomf en evitar convertir-se en una mena de gueto. Tot i que conviuen més de vint-i-nou nacionalitats distintes, la convivència no s'hi ressent. La falta d'inversions i el desenvolupament detingut de l'hàbitat ha provocat que gran part dels residents l'hagen abandonat. Els ulls dels qui l'habiten tenen una llum encoratjadora, no són individus aclaparats per un entorn i unes circumstàncies que els ultrapassen, han sabut tirar endavant, unir-se per defendre el que és seu.

La gent, el món que l'envolta, les paraules que assesta sense reflexionar i que acaben sempre assagetant algú; la llar que duem al cor, tot esdevé, al capdavall, pretèrit, remembrança d'un instant fugisser. Quan uns peus futurs trepitgen l'empremta mig esvanida que abandonem sobre la sorra d'una platja arraulida en la solitud del capvespre, quan unes mans despietades estripen el paper on has decantat les històries que et rajaven a bram, aleshores sabrem que no podem evocar allò que ens transcendirà i ens diluirà en el temps.

6 de juliol del 2014