La justícia terapèutica aterra als jutjats catalans
Analitza lleis i procediments judicials així com l'actuació de tots els agents implicats per reduir l'impacte negatiu als ciutadans
Existeix una associació iberoamericana
La degana dels jutges de Barcelona vol promoure'n un grup
Justícia terapèutica pot semblar un oxímoron però el seu objectiu és d'harmonia. És un corrent multidisciplinari, creat als anys vuitanta als Estats Units, en el qual juristes, psicòlegs i advocats analitzen les lleis i els procediments judicials –sobretot en els àmbits penals, de menors i de família– així com la intervenció de tots els agents implicats per veure si són terapèutics per a la persona implicada en un procés, i si són negatius, fer-ne els canvis necessaris. És a dir, humanitzar la justícia. La justícia terapèutica aposta per la mediació, la reparació del
dany i per altres iniciatives que tenen com a objectiu donar una millor atenció a la víctima, perquè els jutjats no són la solució a tot conflicte.
La botella i el vi
Francisca Fariña, catedràtica de psicologia jurídica del menor de la Universitat de Vigo, és la promotora i presidenta de l'Associació Iberoamericana de Justícia Terapèutica, creada l'any 2011. Fariña i David B. Wexler, professor de dret de la Universitat de Puerto Rico i un dels fundadors del Therapeutic jurisprudence (TJ és l'acrònim original que s'ha acordat usar a l'Estat espanyol), van oferir un tast d'aquest fenomen, al juny, en una jornada al Centre d'Estudis Jurídics de Barcelona. També van participar-hi Mila Arch, psicòloga forense i professora de la Universitat de Barcelona; Carme Varela, advocada especialista en dret de família i mediadora –totes dues membres de l'associació–, i la degana dels jutjats de Barcelona, Mercè Caso.
Wexler, que va avançar que juntament amb dos magistrats d'Arizona i el Canadà impulsen una recerca amb el suport de la Haia, va fer el símil que a voltes hi ha una botella de qualitat (una llei o un procediment) però no s'hi posa bon vi (l'acció d'un jutge o un altre operador), o a l'inversa. Als Estats Units, les anomenades corts de drogues han posat en pràctica mesures de TJ en criminals amb problemes amb les drogues.
El jutge i la cadira
“El procediment penal és garantista però jo acabava amb una sensació d'insatisfacció”, va confessar la degana quan feia de jutgessa penal als participants de la jornada al Centre d'Estudis. Per ella, una “norma molt terapèutica” és la que ara fixa que quan hi ha un divorci el lloc de residència és dels fills i són els pares qui han de fer les maletes i anar i venir del pis familiar.
Per contra, Caso considera una pràctica deplorable que els jutges i jutgesses facin l'exploració del nen, el mateix dia del judici i davant dels dos progenitors. “La llei no especifica com s'ha de fer, i el jutge creu que ho fa bé”, lamenta Caso, que per eradicar aquesta mala praxi del seu gremi va editar una guia pràctica d'exploració de menors, juntament amb la psicòloga Mila Arch, que és útil per a tothom. Caso confessa que ha editat i ha regalat la
guia entre jutges quan fa alguna xerrada. “El gran canvi són les petites coses, i ho pot fer des de l'agent judicial fins al jutge”, afirma Mercè Caso. I afegeix: “Per exemple, oferir un got d'aigua al testimoni o explicar per què s'endarrereix un judici.”
Després de comprovar que hi ha diferents professionals que apliquen, a la seva manera, l'essència del TJ, la degana avança a El Punt Avui que vol crear un equip multidisciplinari als jutjats de Barcelona, des de gestors fins a fiscals i jutges, per implantar diferents iniciatives. El primer que vol impulsar és “ajudar a gestionar les emocions” als professionals de l'Oficina d'Atenció al Ciutadà (OAC) de la Ciutat de la Justícia i “donar-hi valor”, ja que segurament són el primer contacte de la persona als jutjats, i a voltes han de tractar amb gent empipada o nerviosa. Un altre projecte de la magistrada és que hi hagi una cadira a la zona de declaració del demandant o de l'acusat en totes les sales civils i penals perquè el jutge convidi a fer-la assegut per dignitat, malgrat que el procediment penal, del segle XIX, diu que la declaració del processat ha de ser dempeus.
Lletrats i el verí
Carme Varela, advocada de família i mediadora, aposta perquè una bona aplicació del TJ entre els lletrats és que tothom redacti “demandes asèptiques i sense escarni públic”. Insisteix que els advocats s'han de trucar i intentar, sempre que es pugui, un acord perquè “després de la sentència les parelles han de continuar parlant i comunicant-se pels fills”.
Pel que fa als jutges de família, Varela els demana que programin millor les vistes per no fer esperar hores i hores al passadís les famílies, molts cops enemistades, i els exigeix que “redactin sentències més clares i explicatives”.
I, a tots els operadors jurídics, i sobretot als psicòlegs i tècnics, Valera els sol·licita que evitin al màxim la “poliexploració del menor”. Professionals del Servei d'Atenció a la Víctima, d'altra banda, cansats de veure nens alliçonats, demanen que no s'enganyi el menor fent-li creure que si ell diu amb quin dels dos progenitors vol estar se li respectarà la seva decisió. Totes poden ser propostes terapèutiques.
La mama i el papa
La catedràtica Francisca Fariña explica que a la ciutat de Vigo han ideat “una intervenció terapèutica per als nens” que es veuen immersos en la separació dels pares. Per realitzar els informes pericials per mandat judicial, tenen fixat un protocol, en el qual s'inclou material com ara contes i normes clares, com que mai s'ha de preguntar-los amb qui prefereixen estar.
“En les entrevistes amb els progenitors –afegeix Fariña–, els diem que ens dirigirem a ells com la mama i el papa, i que s'ho diguin entre ells, perquè se sensibilitzin”. Aquesta tècnica, l'han extret dels programes de criança positiva que fa més d'una dècada es treballen als EUA i el Canadà. Les famílies han de continuar funcionant, sigui amb pares convivint sota el mateix sostre o separats, n'és una màxima.
Qui vulgui un altre tast de justícia terapèutica, l'associació iberoamericana organitza unes jornades a final d'octubre a Galícia.
Impulsores del dret col·laboratiu
Una modalitat de justícia terapèutica és el dret col·laboratiu. Està força desenvolupat als Estats Units i a Anglaterra, en els àmbits de família i ara es veu el potencial en mercantil. La persona signa un acord amb l'advocat perquè vol “negociar” la seva separació o conflicte sense anar als jutjats. I si el lletrat no ho assoleix, es retira. A diferència de la mediació, els advocats de les dues parts estan a les reunions per arribar a una entesa i s'ensenyen documents, com ara renegociar la pensió.
Lola López Muelas, advocada i mediadora de Múrcia, és la presidenta de la primera associació de dret col·laboratiu en l'àmbit de l'Estat espanyol, creada recentment. Es diu ACF, Advocats Col·laboratius de Família, i té com a sòcies fundadores l'advocada barcelonina Carme Varela i una altra a Londres. Per tal que hi hagi lletrats formats en negociació, l'ACF vol muntar un curs a Barcelona a l'octubre amb la Universitat Carlos III. “En família els temes són molt emocionals, i els clients surten insatisfets d'un procés judicial. Esperen vuit mesos pel seu cas, i en deu minuts ho han d'exposar al jutge”, afirma López, que avança que a Itàlia ja l'apliquen. “La persona guanya temps, estalvia diners i emocionalment queda més satisfeta”, conclou.