Un somriure d'estiu

El cel empresona tots els color de l'univers, els allibera gansonerament i els deixata com un perfum a la matinada. Tu t'estimes la fragilitat de les roselles i voldries relatar la tendresa del romaní. Les contorsions de la nuvolada són gairebé imperceptibles, la nit a penes si es belluga, la flaire de la marinada no assoleix la claror i, tanmateix, hi arriba. El silenci mor finalment. Sobre el firmament es deixonda una mena de mar moradenca, diluïdes illes i cingles com flocs ablamats. S'hi assembla als altres albors, però ben bé que saps que mai no és igual. La música la posen els pins i el clam del brancatge és una ària que es plany entre les grapejades de l'aire. Entens que la vida és un quefer força petit, com un glòbul de rosada que li saliqueja a l'albada i potser no té res a veure amb el que fem amb ella.

La Torre de Piles, del segle XVII, reblerta de totes les existències, les mirades, el brogit de tanta i tanta gent que l'ha calcigada. La vesprada esllenega els viaranys del vespre, el Mondúver roman al fons amb el gresol turquesa que li resta a la posta de sol; brocs menuts i enrojolats s'escanyoleixen darrere els cavallons abans d'esvanir-se. La pedra vetusta de la torre, a la fosca ja arribada, desvetlla rostres amb diverses fesomies. Els instruments musicals s'hi recolzen, la funda buida d'una guitarra reposa sobre l'arena, tot i que no sona encara la seua aparença està feta d'una corranda enyoradissa. La veu dels rapsodes dringa entre la brisaina marina, tot de públic que hi para esment. El vent esperonador et branda els cabells que giravolten enriolats sobre el paper d'on treus els versos que t'espeteguen a la gola i al pit. Els esperits allerats dels segles s'escapoleixen entre la roba, els sons, guimben trapelles amb la melodia i la poesia; ens fan una miqueta la guitza embrollant els fulls entre la prodigiosa llambregada de la besllum.

Tot d'una recordes el somrís del pare, fresquívol, nítid, un somriure d'estiu que arborava centelles d'argent. Ja no ets tu qui recita els mots lluny de casa, sinó ell, com abans, quan deixava anar de memòria els inacabables poemes fetillers amb què quedaves ullpresa. Tot just ara fa sis anys que va cloure les parpelles per sempre, així i tot no et costa gens albirar-ne cada pampalluga dels ulls, com picarols que en retentir fuetejaven tota espècie de tristor. Ara el sents frec a frec, com sempre que has d'eixir a un escenari, saps quant que li agradava la festa, les històries que ens menen al somni. Com quan et contava el conte de l'osset fuster “que no tenia ferramentes ni materials”, i això a la nena que eres li feia molta pena, t'emparaves dins els seus braons i li demanaves que ajudara l'osset fuster.

T'adones que sovint portes la vida al palmell de la mà i t'aventures a que qualsevol se'n servisca, és per això que et fan mal amb massa facilitat. El teu costum és enyorar els instants que, si més no, esdevenen caliu de la nostàlgia. Malgrat tot, sempre tindràs un lloc on tornar, fins i tot després que t'han arrabassat allò que pensaves etern. Ara és l'hora de celebrar un semblant dibuixat pels núvols al tard, un somriure que apaivaga la calina del ponent quan s'estarrufa sobre les serralades. Demà, mentre t'adreces envers el poble, ataüllaràs l'horitzó i, com sempre, el veuràs, jove, assegut al cim d'una carena, a la contraclaror d'un sol que condueix el dia al si d'una lluna amatent; de lluny estant t'arrauliràs sota el seu esguard i escoltaràs aquella remor tan pròxima: “Mira sota aqueix romer, ací estan les casetes dels donyets, no els despertem”. I tu t'ho creies perquè hi confiaves i aqueixa seguretat ningú no te la podrà sostreure mai.

9 d'agost del 2014