La velocitat del cor

A les curses populars com la del Carrer Nou de Girona hi ha fonamentalment dues categories: la dels campions, que són els que corren per guanyar, i la dels herois, que corren per arribar al final, encara que sigui en la posició 1.457 de la classificació. No cal dir que aquesta segona categoria és la més participativa, la més riallera i la més emocionant, amb tot el respecte degut als plusmarquistes. Però ni l'una ni l'altra poden igualar el meravellós espectacle que brinden les sèries infantils, amb les criatures llançades en tropell per l'avinguda de Jaume I, moltes agafades encara a la mà dels pares, amb el dorsal de gairell i més d'una sabatilla descordada, que corren perquè veuen els altres córrer i perquè un cor excitat de pares, germans i avis s'esgargamella des de la vorera perquè no parin de fer-ho. N'hi ha que s'ho agafen prou seriosament per acabar esprintant com autèntics professionals, com el guanyador de la cursa dels més menuts, un nen amb el 10 de Messi estampat a la samarreta talla mini de la selecció argentina a qui el pare insistia des de mitja cursa que anés dosificant les forces. No li feia pas gaire falta, perquè darrere seu pocs semblaven pendents de disputar-li el lloc. Amb sis o set anys, què vols? La majoria es donaven per satisfets si acabaven sense entrebancar-se i els donaven la bossa de vitualles amb les patates xips de regal.

L'esperit de competició no es forma, segons es va veure, fins als vuit o deu anys. En aquesta categoria, pocs eren ja els que no feien reserva d'energia per arribar a la meta amb un final explosiu de dents serrades i pit enfora, però s'hi constatava una pena inesperada. Així com els més petits, quasi tots corrien acompanyats dels pares, igual que als cavallets de fira, en la següent eren abandonats a la seva sort i es percebia una urgència d'afecte que donava a la marxa un no sé què de desvalgut: ja no són criatures per córrer sota la protecció dels adults, però encara no s'han fet prou grans per no trobar-los a faltar. A la línia d'arribada, els ulls vidriosos d'ansietat amb què buscaven entre la multitud el rostre de la mare, el pare o la tieta feia venir ganes de trencar el cordó de seguretat i córrer a abraçar-los per muntar allà mateix un psicodrama de molta envergadura.

En canvi, entre els onze i els tretze anys, es considera la mainada ja prou madura per integrar la seva sèrie, la de la milla urbana, a la mateixa sortida de la primera cursa oficial, la dels 5 quilòmetres. Segons els organitzadors, l'Eix Comercial de Girona Centre, aquesta és la cursa que ha crescut més en participació: quatre-cents atletes, entre els quals predominava l'element femení (quasi dos terços) i en què comencen a fer-se valdre joveníssimes promeses, com Júlia Ibáñez Massa, una nena de 13 anys que va arribar desena en la categoria de dones amb un temps de 23 minuts i 15 segons i que alguns espectadors, incrèduls, pensaven que era una ressagada de la milla infantil. El guanyador absolut de la prova va ser Arnau Turon, que va cobrir els 5 quilòmetres, sense esforç aparent, en 17 minuts i 3 segons, seguit de Santi Catofre i Mohamed Belhadi. La primera dona que va arribar a la meta va ser Ángeles Rodríguez, amb un temps de 21:11, al davant de Rosa Matamala, segona, i la veterana Puri Cosgaya. Entremig, i recuperant el caràcter solidari que havia tingut l'esdeveniment en els seus orígens, es va donar la sortida a la caminada contra la pobresa a favor de Càritas Diocesana, coincidint amb el 50è aniversari de l'entitat i en la qual van participar unes 200 persones.

Però la cursa més esperada, des de fa 36 edicions, és la dels deu quilòmetres, amb 1.800 participants que des de primera hora feien escalfament a qualsevol racó, pendents del rellotge o buscant desesperadament imperdibles per enganxar-se el dorsal. N'hi havia tants, que entre que es va donar el senyal de sortida i els corredors situats al final de l'estret carrer Nou van poder començar a córrer, va passar ben bé mig minut. No va ser pas gràcies a aquest avantatge que José Luis Blanco va poder tornar a imposar-se, amb un temps de 32 minuts justos que no serveixen, però, per batre el rècord de la prova, que ell mateix va establir el 2012 en 30:42. Enrique Luque, segon, i Hamid Kabouri, tercer, el van acompanyar al podi. La primera dona classificada va ser Jess Anne Andrews (34:16), seguida d'Anna Rovira i Elena Fonalleras. La festa va acabar a la plaça Josep Pla amb una animada sessió de Zumba, per si algú no n'havia tingut prou.