Mirall ferit

És bella la terra quan s'acobla amb l'atzur i el dolor dels ulls s'espenjol·la sobre la gespa emmetzinada. Hi ha massa cors esgallats al món, esbardellats pels nostres consemblants. Sempre hi ensopeguem amb una contrada on, de cop i volta, es manifesta un mirall, i un desconegut que té la nostra faç hi esguarda. La dona que pensa massa s'hi emmiralla, la imatge que li retorna l'estrangera que en sanglota a l'altra banda, tot i esterrejar-ne la superfície, no pot agafar-li la mà per guarir-la, ni tan sols sap ben bé on en rau la ferida.

Potser aquesta dona ha espargit tot d'errades pels corriols que ha peucalcigat i els ha de saldar força cars, la vida no li'ls condona, no té ni una engruna de pietat envers ella. Quan hi pensa, sap del cert que algunes n'han sigut una derrota cantada des del principi, però, tant s'hi val! Ara n'és l'oblit. Després del turment ha aprés a alenar de bell nou, a trampejar-lo, fins i tot podria donar gràcies a qui l'ha acoltellada, perquè així s'ha endinsat en el seu jóc més pregon i n'ha tret béns que ni sabia que hi guardava. L'amarguesa li ha fet morir la pell, l'ha arraulida com un animal frèvol que només es pot defensar udolant cap a endins. Però de tot allò ella ha renascut reblerta de puixança, fins i tot podria eixorivir la dona reflectida de l'espill que sembla tan a prop i alhora tan distant. Amb les llàgrimes en faria una mar immesurable per deixar anar l'esguard allerat i invicte, li abraonaria la fragilitat que la basteix per poder ser qui redimisca la galivança que li arrela a la nineta dels ulls.

Són massa els monstres contra què ha de contendir d'una manera titànica, bàrbars que fan malbé els innocents desprevinguts, i hi és sola. Ningú no ha de malmenar les quimeres de ningú.

Ella sempre ha tingut una gran estima per la gent gran, parlar amb ells li deixata l'obaga tristor i li descriu el solell sobre les arestes de l'ànima. Sempre saben obsequiar-la amb les narracions més colpidores. Qualsevol agudesa quotidiana pot transmutar-se en una faula portentosa.

Quan de vegades ha estat un temps sense veure una veïna anciana, una mena d'esvoranc se li ha emplaçat al si, i en retrobar-la, l'alleujament se li abranda; però si el lloc que abandona la persona ja no torna mai a ocupar-lo, la aflicció n'és brutal, els indrets que una llambregada percaça se li fan malenconiosos i només hi troba intrusos gaudint-ne. Posem per cas l'home de la perfumeria, ell sabia quina és la seua fragància preferida, i quan algú que se l'estima volia fer-li un regal li la recomanava; hui s'ha assabentat que el varen soterrar ahir i una minsa sensació d'inversemblança li ha corsecat la dermis.

Ella contempla l'enyorament que habita les avingudes dels llogarets. El verd de les façanes vol imitar inútilment els pins; el romaní frisa per un hivern que ha d'aprendre a trescar lluny de les carenes, i ha de breguejar amb la xardor de les estacions malencertades que l'ensarronen com a un infant.

Almussafes 20 octubre del 2014