Marcats de per vida

“Quan a un li col·loquen l'etiqueta d'imputat, per molt que després es demostri que no ha comés cap delicte, arrossega un llast de per vida. A ulls de la societat, sempre seràs algú que la justícia va lligar un bon dia a un cas de corrupció. Sobretot si et veus enmig d'un cas extremadament mediàtic. Pots tenir les mans netes, però ja estàs marcat per sempre.” Són paraules d'una de les persones que Baltasar Garzón va incloure inicialment en la llista d'imputats però que ja fa molts mesos que està fora de la causa. No té res a amagar però, igual que altres afectats consultats, prefereix refugiar-se en l'anonimat.

“Qualsevol frase, qualsevol paraula, encara pot ser utilitzada en contra nostra”, apunta un dels esquitxats pel Pretòria, que encara no s'ha tret de sobre la condició d'imputat. Parla de prudència, però les seves paraules destil·len una certa por. Els ja eximputats només volen passar pàgina. Millor no reobrir ferides. Però no es fàcil. De fet, fins que es tanqui tota la causa, la seva desimputació té la condició de provisional.

La imputació per part d'un jutge no és més que la sospita o l'indici que aquella persona ha pogut cometre un delicte. Després cal demostrar-ho. La investigació porta en moltes ocasions a la conclusió que el jutge no anava per bon camí però, tot i això, un eximputat “ja no torna a ser mai la mateixa persona”. “Des del punt de vista professional –parla un eximputat del cas Pretòria– se't tanquen totes les portes, sobretot les de l'administració pública.” A més d'una persona que ja està fora del cas, Pretòria li ha suposat la ruïna econòmica. No només van perdre la feina sinó que també van invertir molts calés a demostrar la seva innocència.

Alguns, també els imputats, s'estan buscant la vida fora del país, assessorant o treballant per a empreses estrangeres. També hi ha qui s'ha pogut recol·locar i ara, per exemple, exerceix de professor. O qui ha optat per jubilar-se definitivament i canviar d'aires. A poc a poc, apunten diverses persones consultades, “et vas refent”. Quin remei queda, si no? Quan a una persona la imputen, i més quan els mitjans se'n fan ressò, inicialment “sents vergonya i inseguretat i evites anar segons on”. “Quan tu estàs convençut que ets innocent –indica un antic imputat–, treus les forces d'on sigui perquè aquest monstre no pugui amb tu.”

Al voltant del Pretòria hi ha eximputats que admeten que s'han hagut de medicar contra la depressió, o que en algun moment se'ls ha passat pel cap la idea de treure's del mig. Les famílies dels imputats, sobretot en el moment que se'ls tracta com a culpables, pateixen els efectes en primera persona. Cap manual indica com explicar als fills que el seu pare ha ingressat a la presó, o simplement que el seu nom apareix en una llarga llista de possibles corruptes. Més d'un fill ha necessitat ajuda psicològica i fins i tot hi ha alguna dona d'un ja eximputat que un bon dia, fruït de la tensió, va perdre la parla i la memòria. Que aquests processos s'allarguin tant (el cas Pretòria acumula cinc anys i no es resoldrà, com a mínim, abans de dos o tres anys) no ajuda a sanar les ferides. Hi ha imputats que es veuen enfangats quan els fills són petits i no tenen accés a la informació però que un bon dia, anys després, els han d'agafar, asseure'ls en una taula, i explicar-los què està passant.

Parlant amb persones que Garzón va investigar el 2009 però que ja estan lliures d'acusació, es repeteix sovint una frase. “Sort que els meus pares, que ja no són vius, no han hagut de veure o sentir segons quines coses, perquè això se'ls hauria emportat per davant.”